L’adaptació escolar: com podem facilitar-la i acompanyar-la?

Aquest serà un curs atípic, des del començament fins al final probablement. Cada any per aquestes dates es parla molt de l’adaptació dels petits a les llars d’infants i a les escoles (que si en uns llocs es fa a poc a poc, que si en altres de cop, que si al P3 li deixen portar bolquer, que si no, que si és bo deixar-los a la llar d’infants des de ben petits que s’han d’espavilar, que si el millor és quedar-se a casa …) però aquest any el debat està situat en la seguretat que pot haver per als petits dins de la llar d’infants i les escoles.

Sé del cert que s’estan fent esforços titànics per a adequar i adaptar espais, horaris, activitats, grups….

Però aquest post és per recordar la necessitat d’entendre més que mai què sent i com viu un nadó o un nen o nena petita l’entrada a la llar d’infants o l’escola per primer cop, com podem acompanyar-los i com podem actuar i què tenir en compte quan us retrobeu a la sortida de l’escola o la llar d’infants.

adaptació llar d'infants escola maternart Terrasssa psicologia perinatal

Què necessita un infant?

L’ésser humà és el mamífer que neix més dependent i immadur. Només pot respirar per si mateix i plorar per demanar protecció, calor i aliment. L’aliment el rep del pit de la mare, l’escalfor també mentre és alletat i mentre és portat en braços. Tenir aliment i escalfor el faran sentir-se segur i estimat. Segons Nils Bergman, “el pitjor que li pot passar a un nadó és que el separin de la mare” ja que “el cos de la mare és el seu hàbitat natural”.

Així, el que necessita un bebè o un nen o nena petita és aliment, contacte i sentir-se segur. A mida que va madurant, estableix relacions vinculars d’aferrament segur amb la mare, el pare, germans i altres membres de la família que tenen cura d’ell o ella i li proporcionen tot el que necessita.

Com afecta la separació al vincle d’aferrament?

És evident que la separació que es produeix en l’adaptació, quan deixem una nena o nen a la llar d’infants o a l’escola per primer cop, és una font d’estrés i provoca un impacte emocional, en menor o major mida segons com es produeixi i com s’acompanyi.

En uns quants posts ja he parlat del vincle d’aferrament segur, què és i com fomentar-lo. Així que aquí em limito a recordar que:

  • El més important consisteix en entendre que un ésser humà des del seu naixement necessita desenvolupar una relació propera i càlida amb al menys un cuidador principal per a què el seu desenvolupament social i emocional es produeixi amb normalitat.
  • Segons John Bowlby (1951), que va formular la teoria del vincle, “el nounat i el nen han d’experimentar una relació contínua, íntima i càlida, amb la mare (o figura substituta permanent) en el que ambdós puguin trobar tant satisfacció com plaer”. Els conceptes de PLAER i SATISFACCIÓ són claus: no n’hi ha prou amb tenir cobertes les necessitats bàsiques (aliment, calor i seguretat) sinó que cal sentir-se estimat per a desenvolupar un vincle positiu.
  • L’establiment d’aquest primer vincle fonamenta la seguretat emocional del nen però també signa la futura seguretat de l’adult, per tant demarca la dinàmica a llarg termini de les relacions entre les persones.
  • La conducta de vincle és una estratègia evolutiva humana de supervivència, i per tant és una necessitat vital, com menjar o dormir. Els nens es vinculen instintivament amb qui els cuida i es mostra sensible i receptiu a les seves interaccions, amb la finalitat de sobreviure.

Així doncs, les conductes de plor i enuig en el context de separació de les principals figures de vincle s’entenen com a naturals i lògiques. És el que podem esperar durant l’adaptació. L’ansietat per separació o el dolor després de la separació o pèrdua d’una figura de vincle es consideren respostes normals i adaptatives d’un nen o nena vinculats. Són conductes destinades a posar en marxa el sistema vincular de l’adult i que no marxi. Per això, quan finalment marxem, ho fem amb angoixa, amb pena i amb culpabilitat… Per això i perquè ens estimem els nostres fills, no volem que pateixin i sabem que hi ha quelcom d’injust en aquesta separació.

Potser es dóna que no plori el primer dia, ni el segon, ni el tercer… però més endavant veurà que això de quedar-se en un lloc aliè és habitual i segurament mostrarà el seu desacord de forma contundent. De fet, l’experiència de veure’ns marxar, de no ser-hi, pot ser molt angoixant per a ells, perquè el seu instint els diu que la experiència de «no-mare» o «no-pare» és sinònim de perill i desemparament.

No tenen consciència del temps, i per tant no saben què vol dir que tornaràs en una estona, en 5 minuts o en 6 hores. Tu saps que està en un entorn segur, però ells no ho saben. Ho van aprenent amb el pas dels dies i amb el vincle que fan amb les mestres o cuidadores, però el tràngol de la separació s’ha de comprendre i s’ha d’acompanyar apropiadament. Ni és «mamitis», ni són uns mimats.

Cal que puntualitzi que si el nen o nena no es queixa quan se’l deixa amb extranys i/o mostra una resposta desorganitzada quan els familiars el venen a buscar, podria ser que el seu sistema vincular no funcioni adequadament i caldria posar-hi remei quan abans millor. Si s’adapta amb facilitat i tampoc noteu cap canvi en el seu comportament habitual, no us heu de preocupar.

Com podem acompanyar l’adaptació?

Segurament no podrem evitar el mal tràngol, però com a mínim el podrem suavitzar:

  • Facilitant que conegui els espais quan abans millor, però de forma paulatina. Potser avançar-li amb visites a l’espai un temps abans (ara poc probable), amb fotos o vídeos que trobeu a internet sobre la llar d’infants o l’escola…
  • Mentre sou a l’aula (si les normes de seguretat ho permeten), facilitant la vinculació amb la mestra o educadora, però deixant que torni a vosaltres si ho necessita. Si no podeu entrar, mostreu confiança cap a les educadores i mestres i comuniqueu-vos amb elles tant com sigui convenient per facilitar l’adaptació. Els infants tendeixen a confiar en aquelles persones en les què els grans confiem.
  • Comprenent i acompanyant les explosions de ràbia i enuig que es donen en el moment de la separació, però també en retrobar-vos: han d’expressar el seu desacord d’alguna manera, si així ho senten.
  • Verbalitzant al nen o nena que plora que l’estimem, que sabem que està emprenyat perquè marxem, però que tornarem a l’hora de dinar, després del berenar… això últim els pot servir de referència temporal respecte les seves activitats. Ho podem repetir varies vegades, però tampoc convé allargar en excés el comiat.
  • Mai enganyar-lo i desaparéixer quan no se n’adona, així se sentirà enganyat i neixerà la desconfiança, el que afavoreix un vincle evitatiu en la criatura. És més adequat dir-li que ja és moment de marxar, que ella o ell s’ho passaran molt bé i donar-li l’oportunitat de poder dir adéu.
  • Cal tenir molt present que els nens i nenes petites reflecteixen les nostres emocions; és a dir que davant la incertesa del que passa al seu voltant, fan de mirall de les emocions dels adults de referència però de forma amplificada, o si preferiu sense filtres. Això vol dir que si ens veuen neguitosos o angoixats, ells també ho estaran i ho expressaran en concordança amb la seva edat. I això, amb les circumstàncies d’enguany és molt més important de tenir en compte. Per tant, cal evitar mostrar un neguit exagerat (cert neguit és inevitable) davant la circumstància que la nostra filla o fill comenci la llar d’infant o l’escola.

Com podem compensar la separació?

Aquests consells o pautes són vàlides tant per a l’adaptació escolar com en altres moments en què ens hem de separar pel motiu que sigui.

Si no els compensem d’alguna manera, poden rebre el missatge que els seus sentiments no són vàlids i que no mereixen espai per a ser expressats. Llavors, les criatures poden reaccionar augmentant les conductes destinades a cridar la nostra atenció, ja sigui de forma positiva o negativa. És quan podem caure en aquella roda perillosa del “ho fa per cridar l’atenció, i per això no li faré cas” i l’infant reacciona encara pitjor… Hem de valorar molt bé a què parem atenció i a què no, perquè poden tenir motius de pes per a reclamar atenció i no es mereixen que li neguem.

Així, com podem compensar la separació?

  • Rebent la nena o el nen amb una abraçada i petons i oblidant les presses per una estona, és a dir, proporcionar temps per al retrobament.
  • Preguntant a l’educadora o la mestra com ha anat el dia i felicitant la nena o el nen per com de bé li ha anat.
  • Permentent que vulgui mantenir per una estona el contacte físic amb nosaltres. Si són bebés, és possible que només vulguin enganxar-se al pit, encara que no tinguin gana, per a fer més intensa la vivència de fusió física i emocional, que tant han trobat a faltar. Els nens i nenes que fan pit poden augmentar la demanda de forma molt notable, també de nit, no tant per gana sinó per compensar la manca de contacte durant l’absència. És normal i comprensible.
  • Parlant a casa de l’escola, preguntant què han fet, amb qui han jugat, a què han jugat, que us ensenyi la cançó que ha après, verbalitzant que demà hi tornarà… de manera que sigui un tema quotidià i normal que us interessa.
  • Permetent, si no és habitual, el collit com a forma de demostrar amor i afavorir el contacte físic.
  • De la mateixa manera, fer pell amb pell, sobretot quan són bebés, ajuda molt a restablir el vincle, que s’ha vist interromput per la separació.
  • Entenent que es poden donar episodis de “regressió” a etapes evolutives anteriors, i deixin de controlar esfínters durant una temporada si ja ho feien, per exemple.
  • Reservar-nos una estona per jugar amb ella o ell al que vulgui de forma activa i participativa.
  • Fer carícies, pessigolles, bromes, petons, abraçades… sense límit i verbalitzar que els hem trobat a faltar i que els estimem molt, molt. Segurament estarem posant paraules en els seus sentiments, o si més no, seran carícies per a les seves ànimes.
  • No és aconsellable compensar-los amb regals materials ni distreure’ls amb pantalles quan ploren reclamant contacte, amb aquestes mesures només allargariem el problema i en creariem de nous (com ara aprendre que el malestar emocional s’alleuja consumint novetats o amb estímuls audivisuals infinits…)

Potser en el vostre cas la teva filla o fill no necessita aquestes mesures en la seva adaptació a l’escola o llar d’infants. Però en tot cas, com heu vist són mesures raonables que no fan cap mal però sí poden ajudar molt els petits i petites. Tot depèn de l’edat de la criatura i de les seves necessitats; és a dir, no cal obligar-lo a fer collit si mai ho heu fet, però si ho demana és que ho necessita. Ja tindreu temps de tornar a la normalitat quan s’hagi adaptat a la nova situació. Més val passar-se amb les mostres d’estima i anar buscant l’equilibri, que fer curt.

Un desig per al futur (quan la covid 19 sigui un record…)

Per acabar, m’agradaria que en un futur les llars d’infants evolucionin a espais on les mares o els pares que decideixen criar a casa les seves criatures puguin entrar i quedar-se amb els seus fills tota l’estona que vulguin, de forma que puguin aprendre de les educadores i l’espai sigui una font d’estímuls tant per a les criatures com per a les seves famílies, i l’adaptació no sigui una etapa diferenciada sinó un contínuum.

Això seria ideal per als nens matiners i per als que es lleven tard, per als que esmorzen poc o els que esmorzen lent, per al què necessita més moviment i espai i per al que vol més braços,… per al manteniment de la lactància seria genial i també, i molt important, per a evitar la solitud de la maternitat i afavorir la creació de grups i «tribus» que es facin suport i s’acompanyin de forma recíproca. No oblidem que les mares i pares també pateixen una adaptació que hauria de ser acompanyada.

També m’agradaria que la política i la legislació reconeguessin les necessitats dels nens i nenes petites i les dels seus pares i les posés al centre, de manera que no calgui que les mares i pares s’agafin dies de vacances per a poder acompanyar els nens a l’adaptació de les llars d’infants o escoles, o quan es posen malalts. Els nens volen ser cuidats per les seves famílies i les famílies volen ser els que cuidin dels seus fills. És la base de la nostra societat i caldria reconéixer com mereix aquesta tasca.

En els moments difícils de la nostra vida el que volem és sentir-nos acompanyats i recolzats per aquells qui més estimem, les nostres figures de vincle d’aferrament segur, ja tinguem 6 mesos o 40 anys. Per als petits que comencen la llar d’infants o l’escola, aquest moment és difícil i trascendental i el volen viure acompanyats de qui més estimen. I les mares i pares volem ser-hi per a acompanyar-los com mereixen.

Si vols que parlem d’aquests i altres temes relacionats amb la maternitat i la criança, uneix-te al nostre Grup de criança!

Si tens dubtes, preguntes,… et convido a deixar-les en comentaris.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply