I tu, com portes l’adaptació?

Tornem amb el tema, molt actual aquests dies, de l’adaptació escolar però ara des d’una vessant diferent: com portem les mares (i els pares) aquesta adaptació?

A les xarxes socials es troben comentaris de tot tipus respecte al que és millor per als infants, però també hi ha altres tweets i posts que fan referència a la vivència de mares i pares quant a l’adaptació a les escoles.

Alguns comentaris parlen de culpabilitat, de l’angoixa que se sent en veure’ls plorar desconsoladament, de descans i alleujament perquè maternar també pot ser esgotador, de tornades a la feina no gaire desitjades, de la injustícia d’haver de demanar-se dies de vacances per a poder acompanyar els fills petits a l’adaptació, de sentiments contradictoris…

adaptació mares fills maternart

En l’últim post us he deixat alguns tips per a acompanyar adequadament l’adaptació escolar dels teus fills que a tu personalment també et seran d’utilitat; tu també has de fer un procés i per tant, t’has de donar el temps, permetre’t sentir unes emocions i sentiments concrets i fer accions encaminades a disminuir l’angoixa i el malestar que ens genera.

Aquest malestar pot ser degut a que les nostres expectatives, desitjos, necessitats i obligacions entren en contradicció. Aquí podem afegir també els nostres diversos rols que poden contribuir a crear un estat d’ambivalència que desemboqui en angoixa i desconcert.


Per això, posant el focus en les mares, et pregunto: tu com portes l’adaptació?

Després de la nostra experiència personal, la meva conclusió és que no hi ha una resposta única millor, ni tan sols perfecta, sinó que cadascú ha de construir la seva en funció de la seva situació, emocions, necessitats i obligacions. L’elecció entre portar-los o no a la llar d’infants ha de sorgir de l’equilibri entre el que et diu el cor, les necessitats de l’infant i allò que necessiteu i us sigui més pràctic.

Sóc partidària de que els nens estiguin amb els pares el temps que necessitin, que es respectin els seus temps quant a ritmes de son, de control d’esfínters, amb el menjar… Però també sabem que el món en què vivim no respecta tant tots aquests ritmes, començant per la minsa baixa de maternitat que patim en aquest país o pels nostres horaris laborals que deixen molt a desitjar pel que fa a conciliació familiar…


Però mentres arreglem el món, els nens creixen i nosaltres hem de tornar a la feina… Què fem?

Comencem per perdonar-nos i entendre la nostra pròpia situació. No em canso de repetir, citant a Ibone Olza, que no estem fetes per criar en soledat. Dit això, com pot gestionar la criança a casa una mare que es passa sola tot el dia amb un, dos o tres criatures fins que torna la seva parella (si n’hi ha), qui, després d’un llarg dia d’exigències adultes, ha de fer el relleu a una mare exhausta?…

Si una família no té més suport que la llar d’infants, o no vol abusar del temps dels avis, potser és una bona opció dur els nens i nenes a la llar d’infants, al menys mitja jornada… Els nens surten del seu entorn, reben altres estímuls (ni millors, ni pitjors, sinó diferents), troben altres nens amb qui jugar, altres referents que mai mai substituiran la mare o el pare però que també els enriquiran…

Per altra banda, no hi ha cap pressa en trepitjar la llar d’infants si tu ets la mar de feliç tenint la petita o petit a casa amb tu, no tens cuques per fer res diferent que gaudir a diari de la criança i la teva filla o fill té els seus propis ritmes i li vols respectar,… i vols que gaudeixi d’aquesta etapa de la vida que passa tant i tant ràpid, llavors no facis cas d’aquells que et diuen que ha de guanyar autonomia, o que cal endreçar els seus horaris. Si a tu et fa gaudir i ell o ella també en gaudeix, qui n’ha d’opinar? Té tot el temps del món per endavant per a tenir horaris, aprendre a ser autònoma, tenir amics… Abans no vol dir millor, tot requereix el seu temps.

Ben diferent és quan tu desitges estar a casa amb els fills durant els seus primers anys de vida però la teva situació econòmica o laboral no t’ho permet. Llavors és quan has de prendre decisions a contra cor. Llavors és quan veus mares que tornen a la feina plorant després del microscòpic permís de maternitat, sense facilitats per a mantenir la lactància, afegeixo.

L’altra cara de la moneda és la mare que desitja tornar a la feina per a prendre distància del món infantil, perquè sent que tota la seva vida i identitat gira al voltant de la maternitat quan ella és moltes més coses que una mare. S’estima els seus fills però no vol quedar-se a casa amb ells tot el dia sola buscant com fer que la seva infantesa sigui màgica. En canvi, rep molts inputs respecte què vol dir ser una «bona mare» que entren en contradicció amb tot això que li diu el cor. Vol recuperar la resta de la seva identitat i per això necessita deixar els nens a la llar d’infant unes hores.

Entre aquests dos pols, hi poden haver un munt de dones que es debaten entre un model i l’altre o altres que ni s’ho qüestionen.


Sigui com sigui, ets una mare «suficientment bona»

A les que es decanten més per un model d’estar a casa els diré que és admirable, ja que requereix de molta paciència, molt esforç i posar en joc molts recursos propis. Que també tenen dret a cansar-se i demanar relleus i que també han de tenir cura d’elles mateixes. Que estan fent la tasca més important de la seva vida, i són tan productives com les persones que tenim una feina remunerada.

A les que s’inclinen més per la tornada a la feina, els diria que no se sentin culpables, que gaudeixin dels seus altres rols però que no oblidin que els nens les necessiten contentes i amb energia quan tornin amb ells perquè li demanaran que compensin el temps que no han estat amb ells.

Per això, com deia al principi, cal fer una elecció que equilibri allò que vols, allò que necessita el nen o nena i allò que en la vostra situació és possible. Feta així, posant d’acord els nostres rols i les necessitats de tots, la decisió no hauria de deixar lloc a la culpabilitat. Aquesta treu el cap just quan els teus diferents rols i les teves creences no troben punts d’acord.

I recorda que si tu estàs bé, els teus fills també ho estaran. Que no necessiten mares perfectes, sinó com va dir Donald. W. Winnicott una mare «suficientment bona».


Si creus que necessites el suport d’un grup de mares, uneix-te al grup de mares que ja tenim en funcionament.

Si creus que necessites un suport específic, contacta amb mi. Parlarem del que t’angoixa i plegades buscarem les eines per a què et sentis millor i la teva situació millori.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply