La pèrdua gestacional i el dol: què esperar quan ja no s’espera…


He conegut dones valentes que han tingut diverses pèrdues gestacionals i no han perdut mai l’esperança…

He conegut dones valentes que després de pèrdues repetides van decidir no continuar…

He conegut dones valentes que han decidit prendre les pastilles i fer el procés a casa…

He conegut dones valentes que han dedicit passar pel legrat perquè necessitaven passar pàgina ràpid…

He conegut dones valentes que no es veien amb cor de llençar un globus a l’aire en senyal del record del fill que va marxar abans d’hora…

He conegut dones valentes a les què l’experiència de la pèrdua les va canviar tant que ara es dediquen a acompanyar altres dones en aquesta vivència…

He conegut dones valentes que han decidit fer el procés a casa de forma natural…

He conegut dones valentes que s’han enfrontat amb metges que no sabien res del procés emocional més enllà dels mecanismes mèdics, i els han demostrat que es poden fer les coses d’una altra manera, empoderant-se així per sempre…

He conegut dones valentes que han après a parlar amb naturalitat del fill que van perdre, donant-li així un espai de realitat i respecte…

He conegut moltes dones molt valentes.

Totes aquestes dones no haurien volgut haver de ser valentes. Totes aquestes dones formen o han format part del meu entorn. Totes aquestes formes d’entomar la pèrdua són vàlides, ja que responen a una forma d’entendre la vida i la mort que depèn directament del bagatge de cadascuna d’elles. A moltes d’elles la pèrdua les ha transformat d’una manera o una altra.

dol gestacional dol perinatal

Quantes dones coneixes tu que hagin passat per aquesta experiència?

Potser tu mateixa ho has viscut…

Perdre una filla o un fill és segurament de les pitjors experiències que ens poden passar a la vida. Deixa una ferida que costa de tancar o, segons el cas, no tancar mai del tot. El dol amb el pas del temps es converteix en saviesa i és un regal que només es valora amb el temps.

Aquest article només és una aproximació al tema en l’intent de contribuir a la visiblilització d’aquestes pèrdues i dols des del reconeixement i el respecte.


L’entorn social i la pèrdua perinatal

Quan la pèrdua succeeix en les primeres setmanes d’embaràs sol ser un dol molt silenciat. Les mares i pares el transiten en intimitat perquè no s’acostuma a validar socialment aquesta pèrdua. Poden sentir frases com «ets jove, en tindràs d’altres», «millor ara, que no més endavant quan te l’estimessis més», «no et preocupis, això passa sovint» o «encara no era persona», fins i tot del propi personal sanitari que dóna la notícia o atèn en el procés mèdic. Totes dites amb les millors intencions però totes elles feridores. No es té en compte que probablement aquest pares ja s’estimaven el seu fill o filla, ja havien creat un vincle, el consideraven un fill i per tant una persona. Amb la seva mort, moren també totes les il·lusions i esperances que n’havien dipositat i també mor la innocència del pares.

De vegades poden ser els propis pares que diguin aquestes frases perquè neguen el seu dol, no volen que ningú senti llàstima per ells, invalidant els seus propis sentiments. El dol és un procés que travessa diverses etapes que no són lineals: es pot anar endavant o endarrere però s’han d’anar transitant. S’ha d’anar amb compte perquè un dol no elaborat reapareixerà en altres moments de crisi vital amb més força.

La nostra societat en general no està acostumada a parlar de la mort, molt menys si es tracta de la mort en l’embaràs o d’un nadó. Tendim a fer veure que no passa res, i continuem amb la nostra vida com si res. S’exigeix els pares que tornin a ser els mateixos de sempre i no es respecten els ritmes individuals de transició del dol.

Quan la pèrdua es produeix amb l’embaràs avançat, també es poden sentir frases tan doloroses com les que comentava més amunt, però a més en un context on ja hi havia una panxa prominent, el normal és que la gent et pregunti pel teu bebè. Si ja és traumàtic haver d’enfrontar-se amb el naixement d’una filla o fill sense vida, pot ser retraumatitzant haver d’enfrontar-se al poc tacte d’un entorn social que no pot païr el dolor davant la mort d’un nadó. Ens resulta incomprensible trobar mort on hi hauria d’haver vida i això provoca rebuig. Amb això no vull dir que no haguem de dir res a la parella, sinó que cal pensar bé què es diu tenint en compte què es diria a algú que ha perdut un fill, sense intentar minimitzar el dolor de l’altre.

Potser amb un «ho sento molt» n’hi ha suficient i si no sabem què més dir, millor no dir res més. Sovint les parelles que han perdut una criatura en el ventre senten molta solitud al seu voltant: gent que fa com si res, gent que els evita pel carrer, que no els truca per dir-los que ho senten molt… No cal fer preguntes, només esperar i respectar tant la necessitat de parlar-ne com la necessitat de fer silenci. És important que l’entorn de la família que ha perdut un nadó trobi l’equilibri entre deixar l’espai per a viure el dol i evitar un aïllament contraproduent.


L’atenció sanitària i el dol perinatal

Com s’explica al llibre «Las voces olvidadas», davant la notícia de la mort del bebè moltes dones demanen que «els treguin allò del cos». Enmig del xoc emocional que senten és difícil recordar que es tracta del nostre nadó estimat. Com deia, cadascú té dret a enfrontar-se amb la mort com pot i vol i així és com es posa en evidència que la mort és un tabú, i la mort d’un nadó molt més. És el fruit d’una societat negadora que té pendent aquesta assignatura, entre d’altres.

En aquest context, hi ha professionals sanitaris que demanen als pares que prenguin moltes decisions molt doloroses amb pressa, quan en realitat ja no hi ha cap pressa. No som capaços de prendre decisions quan estem en xoc, així que és millor prendre’s un temps per a païr una mica la notícia, per a poder acomiadar-nos, per a pensar en totes les preguntes que tenim, que ens donin respostes, opcions i temps per tal de prendre decisions de forma més conscient.

Alguns centres hospitalaris estan creant els seus protocols per a atendre aquests casos amb la delicadesa i el tacte que mereixen. Cal que el personal sanitari es formi adequadament i respecti els sentiments i emocions de la família que rep aquesta dura notícia per tal d’evitar que el trauma sigui major i facilitar l’inici d’un dol sa.

Vull destacar aquí que el dol és un procés natural quan perdem un ésser estimat i per tant s’ha d’evitar de tractar-lo com si fos una patologia «per se». Estar trist, dormir poc, no tenir gana, plorar, parlar-ne… són respostes normals i esperables en aquesta situació. Cal tenir cura de les persones que travessen el dol i això vol dir acompanyar-los i respectar les seves canviants necessitats, però no és bo forçar-los a res i molt menys si això implica empènyer-los, amb la millor de les intencions, a que tornin a la seva vida «normal» sense que estiguin preparats. Negar el dol pot fer precisament que aquest es torni patològic.

dol perinatal gestacional depressió teràpia breu estratègica

El part i el postpart

La mare ha d’enfrontar-se a un part que és doblement dolorós per raons evidents: el dolor físic del part i el dolor emocional per la pèrdua. En el llibre abans mencionat, «Las voces olvidadas» es pot trobar amb detall informació sobre les diverses opcions tant pel que fa al maneig actiu com al maneig expectant.

Després, en el postpart (que també existeix quan hi ha una pèrdua gestacional), la mare haurà d’enfrontar els canvis hormonals propis de l’etapa sense un nadó. Així és normal que no pugui fer «vida normal» com sovint s’indica. Sortir al carrer i veure altres dones embarassades, altres nadons… resulta massa dur per un estat emocional en procés de dol i unes hormones amb «set de cria».

Per altra banda, cal tenir en compte que, en funció de les setmanes de gestació en què es produeix la pèrdua, pot ser que hi hagi pujada de la llet. Aquest fet també succeeix en cas de pèrdua gestacional perquè hi ha un part. En separar-se la placenta de l’úter es posa en marxa el mecanisme de producció de llet. Caldrà entomar aquest fet tenint en compte les possibilitats, els pros i contres i la manera en què es vol viure el procés de dol. Des d’aquí només podem indicar que hi ha alternatives naturals a les pastilles que tallen la llet. Es pot extraure la llet justa per a alleujar la pujada però no més per no estimular la producció, de manera que paulatinament vagi produïnt-se menys. És un procés més lent però pot servir per acomiadar-se a poc a poc del fill estimat. També es pot estudiar la possibilitat de donar aquesta llet al banc de llet per a què serveixi per a nens hospitalitzats que no poden ser alletats per la seva mare pel motiu que sigui… Pot ser un bonic regal.


El pare també pateix la pèrdua i transita el seu dol

pare dol perinatal perdua gestacional

Sovint ens centrem en la mare i el seu procés de dol perquè el seu cos és l’escenari on succeeix tot, però també hi ha un pare que ha perdut el seu fill o filla, del que socialment s’espera que pateixi menys pel fet de ser home. Tenim assumit que els pares no es vinculen amb els fills fins que no han nascut i és un error generalitzar. Els pares tenen un paper molt important de recolzament a la mare però ells també pateixen molt: pateixen per la seva parella, pel nadó que han perdut i pel seu propi dol. Sovint tornen a la feina abans i s’han d’enfrontar amb els comentaris fent veure que no passa res (quan ha passat de tot i tot ha estat molt impactant). Validar el seu dolor també és important i cal que tinguin també un espai i un temps per a elaborar el seu dol.

Aquest temps pot ser diferent al de la mare, i viure el procés des de perspectives diferents. És important tenir això en compte perquè es poden donar sentiments d’incomprensió vers la parella. Cal acceptar que cadascú transita el dol a la seva manera, sempre i quan hi hagi espais per a compartir sentiments i emocions i ens poguem comprendre. És important parlar el que cadascú necessiti i plorar junts si és el que necessitem… Si no és així, si no hi ha comunicació entre la parella, es pot donar un distanciament entre ells que empitjori el procés de dol i augmenti la sensació de solitud de cadascú.

Cal cuidar-se individualment i l’un a l’altre: una alimentació lleugera, intentar dormir tot el que el cos demani, passejar, envoltar-se de gent que ens respecti, que ens toqui el sol, marxar si es pot uns dies fora a un indret tranquil… tot amb calma i amb temps.


PER SABER-NE MÉS:



Si creus que puc ajudar-te acompanyant-te posa’t en contacte amb mi.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply