Dol perinatal: “Una gossa en un descampat” de Clàudia Cedó

El dia 7 de juliol de 2018 vaig veure l’obra de teatre «Una gossa en un descampat» a la Sala Beckett escrita per Clàudia Cedó i dirigida per Sergi Belbel, que s’endinsa en l’experiència del dol perinatal i gestacional.

L’obra es va estrenar el 25 de juny de 2018 i s’hi va estar fins el 29 de juliol del mateix any emmarcada en el Festival Grec de teatre que cada any ofereix la ciutat de Barcelona.

Ara tenim la sort que la Sala Beckett torna a programar aquesta obra, en el marc d’una programació especial dedicada a la mort, la pèrdua i el dol en sentit ampli. Aquesta programació és, com diu la seva web, «una invitació a mirar-nos la mort de cara i a reconèixer en ella una condició immanent de vida».

Podeu veure-la, o tornar-la a gaudir, del 19 de setembre al 13 d’octubre de 2019.

La pèrdua gestacional

Havia llegit que l’obra es basava en la vivència de l’autora, que havia perdut una criatura en el cinquè mes de gestació. Com a psicòloga perinatal no me la podia perdre.

«Una gossa en un descampat explica la història de superació d’aquesta parella que, com tantes d’altres, haurà d’enfrontar-se al fet de parir una criatura morta. Aprendre alguna cosa de tot això. Plantar cara al monstre de les pròpies pors. Descobrir que tens uns recursos amagats en un racó del teu soterrani que surten quan els necessites, quan els invoques.»

Web de la Sala Beckett
https://www.salabeckett.cat/espectacle/gossa-descampat-setembre-2019/


He de dir que després d’haver llegit «Las voces olvidadas», on es tracta el tema amb rigor i profunditat científica, em sento agraïda de que una obra de teatre posi el focus en aquest tema, però he de dir que abans de veure-la sentia cert recel, ja que l’obra podia caure fàcilment en l’excés de tragèdia, tòpics o manca de rigor. Afortunadament, no va estar així. Em va sorprendre gratament la forma en què l’autora, el director i les actrius protagonistes s’enfonsen en la foscor del dol gestacional i com es mostra que aquest dol pot ser una oportunitat de creixement única i preciosa, un cop s’ha transitat.

«Una gossa en un descampat» és com se sent la protagonista davant la circumstància d’haver de decidir si segueix endavant amb un embaràs d’alt risc i poques possibilitats de que acabi bé o acabar amb la gestació, i per tant perdre el seu fill. El descampat simbolitza la buidor del dol i totes les seves pors, i les deixalles, tots aquells elements dels seus records que formen part de la seva història. Al descampat hi ha una ombra que l’empaita i a la que li té por.

Veure o no veure el nadó

L’obra comença i acaba amb el part i la diferència vital que hi ha entre decidir veure el nadó o no veure’l. La mort ens provoca rebuig, de fet és una mena de tabú de la que ens costa parlar. Però en el cas de les morts gestacionals, el tabú encara és més gros. En l’obra es fa patent que perdre un nadó no nascut és més comú del que sembla però en canvi, la protagonista no en sabia res de res i pregunta a l’audiència com és possible que no n’hagi sentit a parlar, on són totes aquelles dones que s’havien fet les mateixes preguntes que ella? Per què la seva àvia mai no havia parlat amb la seva mare de la criatura que va perdre, o amb ella…? Segurament hagués estat una llum entre tanta foscor.

És d’agraïr la importància cabdal que es posa en el fet de veure o no el cos sense vida del teu estimat fill. A «Las voces olvidadas» es fa referència a aquest fet i es destaca la incongruència que suposa que una dona que estima el fill que espera, senti tant de rebuig en el moment de saber que és mort, quan de fet continua sent el seu fill estimat… És un raonament massa lògic però difícil de païr en aquestes circumstàncies en què es barregen la vida i la mort, en què «es troba mort, quan s’espera la vida».

El pare i la pèrdua gestacional

En tota aquesta història hi ha un altre personatge important: el pare. Davant les circumstàncies que els toca viure, ell es mostra més desvinculat emocionalment, la seva preocupació principal és la Júlia. El personatge del Pau verbalitza que al nen «no el coneix, per a ell encara no existeix», mostrant que no n’està tan vinculat com ella. Tanmateix, ell és el primer en tenir clar que sí que el vol veure quan neixi. És conscient que encara no li ha atorgat espai en la seva ment i que ho necessitarà per a fer real el seu dol. Quan finalment neix la criatura, plora amb la seva dona la seva pèrdua, atorgant-li espai i realitat al seu fill.

Una de les virtuts del text és també que evidencia el fet que cada membre de la parella pot transitar el dol a la seva manera, que no necessàriament és igual que la de la seva parella. Tenir en compte això, pot alleujar moments de tensió entre la parella durant el dol.

L’autora

Com he dit abans, la història es basa en la vivència personal de l’autora però, a més, es dóna la circumstància que el director, Sergi Belbel, i la seva parella també van passar per una situació de pèrdua gestacional.

La Clàudia Cedó, autora de l’obra, explica la seva experiència així:

«Estava embarassada de cinc mesos quan vaig perdre el meu fill. L’embaràs se’ns va complicar i vam haver de prendre una decisió difícil, la de l’avortament, ja que jo estava en risc. Vaig haver de passar pel dilema, per les hormones, pels canvis de plans… I per un part. Jo no ho sabia, però amb cinc mesos es fa així. La psicòloga de l’hospital (Ara li agraeixo molt!) ens va explicar que és el millor, que parir la criatura i veure-la t’ajuda a tancar el cicle. Jo vaig pensar “Què dur! No ho podré fer!”, per a mi era la pitjor de les pors: veure el petit, que naixeria sense vida. L’experiència va ser molt intensa, la més intensa que he viscut mai. Vaig estar una setmana ingressada. Vaig passar molta por imaginant el que viuria, imaginant el descampat per on hauria de passar. Temia explotar de dolor en el moment en què veiés el meu fill. Però no va ser així. Vaig passar per moments difícils, sí; però també per moments en què t’uneixes amb els teus o coneixes una part de tu que no sabies que existia. I al final de tot, va ser mirant el petit nadó mort, que aguantava la infermera davant meu, que vaig comprendre que m’havia equivocat, tenint-li por a aquell moment. El petit contenia tota la bellesa del món. Va ser el moment més bonic i delicat que he viscut mai.”

Clàudia Cedó

Us recomano que l’aneu a veure

Us la recomano si us voleu apropar al tema, si heu viscut una situació semblant a la vostra vida, si treballeu amb dones en qualsevol moment de la vida ja que s’estima que 1 de cada 4 embarassos no arriben a terme. Imagina quantes dones i les seves parelles hi ha al teu voltant que poden haver passat una experiència semblant…

Com és lògic, l’obra no pot tocar tots els temes que envolten una pèrdua i el dol perinatal com ara la pujada de la llet, el reconeixement del fill nascut sense vida, la tornada a la rutina o els rituals durant el dol. Tot això donaria per a una altra obra de teatre sencera..

I us la recomano perquè està feta amb amor, d’aquell que surt dels budells i de l’úter, del que diu les coses tal com raja però amb la saviesa que atorga allò viscut.

Us deixo amb un petit trosset del text. Espero que el gaudiu tant com jo…

«Hi ha bellesa en els descampats. Però has de mirar de prop per veure-la. Acostar-t’hi. Recordo la infermera que va portar-lo en braços. Recordo que l’aguantava amb amor. Com es pot sentir amor pel fill mort d’una altra? Perquè formem tots part de la mateixa massa. Un mateix cos adolorit que respira amb els arbres i amb els altres. Que no sap on acabes tu i on comença l’altre. El dolor junt, el dolor barrejat. Un dolor que s’escola pels peus i s’escampa per terra i puja per les cames de les infermeres, que et miren sabent el que sents. I per les cames de les actrius que interpreten el dolor dels altres i per les cames del públic que plora el dolor dels altres.(…) I a poc a poc et vas adonant que hi ha vida al descampat. Que totes aquelles deixalles tenen un significat».

Clàudia Cedó – «Una gossa en un descampat»
Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply