Per què és tan important l’establiment d’un vincle d’aferrament segur?

Pensa un moment… Com et sentiries si quan ho necessites ningú et sosté emocionalment? Com influïria això en la teva autoimatge i autoestima? Com reaccionaries davant aquells que esperaves que et fessin costat quan els necessitaves?

Ara imagina que qui no ha respost a les teves necessitats eren els teus pares i tu, un nadó o nen o nena petita no tenies cap altra eina, ni emocional ni cognitiva, per a respondre, per a autorregular-te…

Potser ara et fas una lleugera idea de la importància que té l’establiment d’un vincle d’aferrament segur entre el nadó i els seus pares. Concretament, el vincle d’aferrament determina els mecanismes de regulació emocional, determina un estil per a relacionar-se que es manté al llarg de la vida i per últim, és un factor de protecció contra les experiéncies adverses de la vida. El tipus de vincle que estableix un nen o nena amb els seus pares afecta directament la seva salut mental al llarg de la seva vida.

És a dir, una persona que s’ha criat en un entorn emocionalment segur i aferrat a mare i pare aprèn a regular millor les seves emocions, es relaciona d’una manera més equilibrada amb les persones del seu entorn i entoma les situacions difícils i estressants de la vida amb més eines emocionals… És el que qualsevol mare o pare desitja per als seus fills, no?

Però per a què això sigui possible, al principi és necessari que el nadó depengui totalment dels seus pares i altres persones significatives per a què desenvolupi una indepedència sana quan li pertoqui evolutivament.

En un altre post, ja vaig parlar del significat del concepte de vincle d’aferrament segur i la seva implicació en la maduració emocional dels nostres nens i nenes.

Ara posem la mirada sobre el perquè és important crear aquest vincle d’aferrament segur des del naixement i quins elements facilitadors i no facilitadors trobem al nostre entorn, com ara la lactància materna, a la que dedicarem un post a part.


Vincle després del naixement

L’ésser humà és el mamífer que neix més dependent i immadur. Només pot respirar per si mateix i plorar per demanar protecció, calor i aliment. L’aliment el rep del pit de la mare, l’escalfor també mentre és alletat i mentre és portat en braços. Tenir aliment i escalfor el faran sentir-se segur i estimat. Desenvolupar una relació de vincle amb un adult que el pugui protegir és una qüestió de supervivència per a la nostra espècie. Tanmateix, no podem viure només de protecció, calor i aliment; les persones necessitem sentir-nos estimades, sentir que som dignes de ser estimats sense condicions. Aquest sentiment tan sa es desenvolupa a través d’un vincle d’aferrament segur.

Quan la mare té en braços al nadó contribueix a regular les seves funcions i ritmes biològics básics:

  • ritme cardíac
  • tensió arterial
  • cicles de son i vigília
  • temperatura
  • respiració
  • química cerebral (adrenalina, oxitocina…)
  • estat anímic

Què et sembla? I això només tenint en braços al nadó, ben a prop i en contacte… Sempre i quan la persona que sosté en braços el nadó se sent bé i en gauideix. Coneixes cap altra eina tan potent per a protegir la salut mental de les noves generacions?

Segons Nils Bergman, “el pitjor que li pot passar a un nadó és que el separin de la mare” perquè “tot el que fa i no fa un nadó no té sentit si no ho entenem des del cos de la mare”: “el cos de la mare és el seu hàbitat natural”.


La sensibilitat materna

Com suporta la mare aquesta dependència extrema? Gràcies a l’estat de fusió emocional que viu amb el nadó en el puerperi. Segons diu Michel Odent, “implicar-se en la responsabilitat íntima d’estimar és crucial per al desenvolupament òptim del nadó“. La labilitat emocional típica del postpart és la base sobre la qual s’establirà el vincle mare-fill i té una base neurohormonal, per tant no és un trastorn.

Així, després del naixement, les mares desenvolupem un estat de sensibilitat materna, caracteritzat per una reactivitat emocional augmentada, una atenció centrada en el nadó i la interpretació adequada de les seves senyals i necessitats. Aquest estat hipersensible sovint pot ser malentès per les persones del nostre entorn que poden no comprendre que ens dediquem tant al nadó, o que el volguem protegir de tot i de tothom sense motiu aparent. Tanmateix, aquesta hiperreactivitat i sensibilitat emocional en aquest periode és el terreny que possibilita que la mare es posi en la pell del nadó i es doni la vinculació mare-fill que assegurarà la seva supervivència.

Aquest estat és el que provoca que no volguem que ningú agafi el nadó o que se l’emportin. És natural i desitjable que així sigui, que volguem estar amb el nadó i protegir-lo. Pregunteu a les lleones què els semblaria que algú toqués les seves cries, si us atreviu… En aquest sentit, la parella ha de procurar ser un escut protector en aquesta incipient relació i saber que el seu paper és importantíssim per a protegir-los de comentaris i visites que actuïn més com una interferència i no com una ajuda.

Potser aquest estat no apareix just després del naixement. És normal que després del part la mare visqui uns moments de “xoc” o de confusió… Acaba de “partir-se en dues persones”: el seu fill i ella han d’assumir una nova realitat. Això ha passat EN el seu cos i és lògic que sigui una vivència extranya per a moltes dones, sobretot quan el part ha estat molt intervingut… Si no has sentit aquell “amor a primera vista” del que algunes dones parlen, no t’has de sentir malament. El part és una experiència que cal integrar i el vincle es construeix a través del contacte. I per a integrar-lo res millor que parlar-ne i parlar-ne i parlar-ne… tantes vegades com necessitis.

És necessari que mare i nadó es mirin als ulls, se sentin la veu, s’olorin i estiguin pell amb pell el màxim de temps possible per a facilitar la química cerebral del vincle. Per aquest motiu és tant important no interferir gaire en el part i realitzar pell amb pell durant al menys les primeres dues hores després del naixement i sempre que es tingui l’oportunitat i vingui de gust durant la primera infància.

Poden realitzar el pell amb pell tant la mare com el pare, però és recomanable que les primeres hores de vida el realitzi preferentment la mare, fins i tot en cas de cesària, per facilitar el benestar emocional i neuroquímic del nadó i de la mare, facilitar l’establiment del vincle i l’inici correcte de la lactància materna.


Factors facilitadors i enemics del vincle

Així, què podem fer per facilitar el vincle d’aferrament segur?

Hi ha una pila de coses que podem fer per facilitar la creació del vincle d’aferrament segur. No són receptes màgiques que es poden fer un dia i oblidar-les, sinó que han de formar part de la rutina, del nostre dia a dia amb el nadó. Moltes d’elles haurien de venir de sèrie o es poden treballar durant l’embaràs per millorar el que el nen o nena trobarà quan neixi. Si prenem consciència abans de l’embaràs i podem corregir alguns aspectes, ja seria “de traca“:

  • Factors facilitadors: embaràs sa, connexió amb el bebè durant l’embaràs, part respectat, pell amb pell sempre que es pugui (no només després del part), lactància materna, entorn respectuós amb la díada mare-nadó, bona relació de parella, bona relació amb la família extensa (no intrusius, respectuosos amb les decisions…), collit, porteig, situació socio-econòmica segura i estable, grup de preparació al part, grup de suport a la maternitat i ser accessibles i responsius amb les necessitats que expressa el nadó.
  • factors no facilitadors o enemics del vincle mare-nadó: estrès durant l’embaràs, pèrdues perinatals prèvies, depressió pre-part, prematuritat, separació durant el part, part traumàtic, mala relació amb la parella, dificultats per lactar, entorn no respectuós amb les necessitats del bebè i de la mare (díada) (parella, entorn sanitari, entorn familiar i social), depressió post-part, no respondre amb immediatesa les necessitats del nadó, situació socio-econòmica insegura/inestable…

Quan no surt tot com esperàvem…

Vol dir això que si no compleixo amb els facilitadors i tens una pila de factors no facilitadors no serà un nen o nena segur el meu fill o filla?

Evidentment no.

Els factors de risc i els facilitadors s’han d’interpretar com a probabilitats, no com a lleis. Serveixen per a situar-nos i prendre consciència del que podem millorar o canviar per tal de facilitar la creació del vincle d’aferrament segur. Si les coses no surten com volem i s’escapen a la nostra voluntat, també hi ha coses que podem fer per compensar, que serien justament les que figuren a la llista de factors facilitadors.


I el pare, què?

El paper del pare és també important en l’establiment del vincle d’aferrament segur, i per això li he volgut dedicar un post específic que podreu llegir en breu.


En resum…

Vull acabar amb la idea bàsica que el vincle d’aferrament segur no és altra cosa més que AMOR: el més gran, pur i inimaginable fins que ens convertim en mares i pares. Val la pena saber el que implica i donar-li el valor que li correspon. Nens més segurs emocionalment seràn adults més justos, madurs i feliços.

És una bona herència i un gran desig.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply