Ets “multitasca” o tens excés de càrrega mental?


estres multitasca 8M maternart
Photo by Sydney Sims on Unsplash

Que ho sàpigues. Ens han ficat un gol per l’escaire amb el mite de la dona «multitasca».

A les portes del 8 de març, no puc deixar d’escriure el que he pensat sobre aquest tema perquè ve a posar en dubte molts mites que tenim inculcats des del patriarcat del que ha de ser la feminitat i la maternitat.

Ens han fet creure que les dones tenim el súper poder de fer bé més de dues coses alhora i que els homes, pobrets, no poden. És curiós perquè aquest estrany fenomen només els passa a molts d’ells en el context de la llar i tot el que l’envolta però a la seva feina són la mar d’eficients.

«Oh dona! Per què et poses així? Jo no sóc capaç de fer dues coses alhora i fer-les tan bé com tu!»

Jugada mestra: no s’hi esforcen i a més no és culpa seva no ser tan bons com nosaltres… Per a una cosa que se’ns dona bé de forma natural, no? Micromasclisme de llibre. I sí, ja sé que NOTALLMEN i tal, però oi que et sona la cançoneta?

Quina maleïda sort la nostra…

És una sort? No. És una desgràcia? Tampoc.

És que nosaltres tampoc som multitasca.

«Qui molt abraça poc estreny» diu un refrany català, i és veritat. La sensació de no arribar del tot a res ens persegueix dia rere dia provocant un estat d’angoixa constant que no ens deixa viure tranquil·les. Perquè si no ho fem nosaltres, sembla ser que no ho farà ningú. Perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà bé.

Quina enganyifa…

En aquest post parlarem del mite de la dona multitasca, de les mares perfectes, d’expectatives socials, del que suposa queixar-se i del que podem fer al respecte.


Ens han ficat un gol amb el rotllo de la dona «multitasca»

Un gol per l’escaire en temps de descompte.

Que sí, que podem fer més coses alhora a part de respirar, però això no pot ser motiu per a assumir tot tipus de tasques i a més fer-les amb el millor dels nostres somriures.

psicoteràpia breu estratègica maternart psicologia perinatal Terrassa

Recentment un estudi ha vingut a bandejar aquest estereotip que tant de mal ens fa: no, les dones no som més multitasca que els homes, sinó iguals.

Ells també són capaços de fer més de dues coses alhora (a part de respirar, clar) i ningú els ha penjat l’etiqueta d’homes «multitasca». El que passa és que hem après que o ho fem nosaltres, o no ho fa ningú. Però aquest aprenentatge no té res a veure amb el fet de tenir vagina i pits, sinó de la imatge cultural inculcada de «superwoman» a la qual aspirem de manera inconscient.

En el fons, es tracta d’un conflicte de rols que tenim amb nosaltres mateixes i que ens produeix infelicitat, insatisfacció i alts nivells d’ansietat.

  • Cal ser una dona d’èxit en la feina, eficaç i eficient, en constant formació.
  • Una dona atractiva i que cuida de la seva imatge des dels dits dels peus fins a la punta de la perfecta cabellera,
  • Una dona activa sexualment i que viu la seva sexualitat de manera plena (concepte també discutible i susceptible a les expectatives socials)
  • Una bona mare per als seus fills i filles, pacient i respectuosa, incloent manualitats de tota mena, festes d’aniversaris perfectes, saber fer disfresses i dissenyar dietes totalment equilibrades,
  • Una perfecta gestora de la llar (per no dir mestressa de casa)
  • Una dona intel·ligent, al dia de les notícies, amb idees polítiques clares i interessada per les últimes novetats culturals… I si a més estàs implicada en una ONG ja ets la millor de les joies.

M’estresso només de pensar-hi! Molts rols enfrontats i poques hores del dia…


El millor dels meus esforços…

Fa un temps vaig llegir una frase en Instagram que em va fer pensar molt. La frase deia alguna cosa així com: «No sóc la millor mare del món, però cada dia faig el millor dels meus esforços…»

El cas és que he arribat a la conclusió que jo no faig el millor dels meus esforços tots els dies. Hi ha alguns dies que sí, que s’alineen els astres i m’arriba l’energia per a moltes coses. Però la majoria de dies l’energia oscil·la entre moments enèrgics i uns altres de baixada. Si haig de fer el millor dels meus esforços tots els dies, crec que cauré esgotada abans del migdia…

Fer el millor dels meus esforços seria esgotador! I esgotada no puc donar ni el 50% de mi mateixa… Esgotada em poso de molt mal humor, la meva paciència brilla per la seva absència i ni et parlo de la meva creativitat per a pensar el sopar…

La meva realitat és que…

  • No puc ser pacient tot el temps,
  • No puc ser respectuosa tot el temps,
  • no puc ser amable tot el temps,
  • no puc ser simpàtica i xerraire en tot moment i amb tothom,
  • no puc cuidar de la dieta de la meva família en tots els àpats,
  • no puc cuidar-me tots els dies com m’agradaria,
  • no puc pensar amb claredat tot el dia,
  • no puc tenir en compte les necessitats dels altres tot el temps,…

…i no és que no vulgui, és que no puc.

Vull dir amb això que hem de limitar-nos? No! Dóna el millor de tu mateixa, però si dónes un 80% del millor de tu mateixa està més que bé! Si dónes el 100% no arribaràs a donar-ho més de 2 dies seguits…

El que vull dir que és hem de dosificar-nos, fent balanç de les prioritats, del que pot esperar a un millor moment sense sentir-nos culpables i de perdonar-nos si no arribem al 100% del que imaginem que hauríem de ser. En definitiva, el que proposo és que hem d’adaptar les nostres expectatives a una realitat de 24h/dia en les quals també cal dormir, entre altres coses.

aferrament segur maternart

Jo tampoc sóc la millor mare del món, ni ho pretenc. Ni pretenc donar lliçons a ningú sobre com ser la millor mare, perquè no ho sóc i perquè el concepte «millor mare» serà diferent per a cadascuna. Però cadascuna ho imagina des de l’amor als seus fills, i això és bo.


Expectatives pròpies o expectatives socials

Fa poc vaig sentir una altra frase que també em va tocar que diu alguna cosa així com «no sóc aquí per a complir les teves expectatives sinó les meves» i crec que la clava. La meva expectativa és més o menys arribar “viva” al final del dia. Això implica dosificar la meva energia i, si puc donar entre el 70 i el 80% del meu esforç, em dono per satisfeta.

Un altre refrany divertit és el de «qui fa tot el que pot no està obligat a fer més». Jo diria que qui fa el 70-80% del que pot no està obligat a fer més, que ja és molt. Si ho dono tot, no quedarà res per a mi. I a veure, som generoses però no idiotes…

Explico això perquè comprovo a diari que les dones sofrim molt estrès degut a les expectatives que la societat posa sobre nosaltres i que, de manera inconscient, nosaltres mateixes les amplifiquem quan fem gala de ser les millors mares del món, exposar-nos com a exemple a seguir i mostrar només la nostra millor cara. En definitiva, allò que se’n diu «postureig».

Potser ens faríem un favor les unes a les altres si expliquéssim que hem fet tal o tal altra gesta, sí, però que ens ha costat molt d’esforç i que hem sacrificat altres coses també importants a les quals ja els arribarà el torn. La cara B ens fa humanes i pròximes i ningú no ha de jutjar-nos per això.


ambivalencia multitasca maternart

Què tal si ens dosifiquem?

Amb la maternitat vaig descobrir que no podia amb tot, que el temps s’escorria entre els meus dits com si fos sorra… I em sentia molt frustrada perquè no podia ser la persona que havia estat fins llavors. Ningú m’havia explicat aquesta cara B i potser per això em va resultar encara més difícil. Els inputs que havia tingut era que els bebès menjaven i dormien. Fins que vaig aprendre a gestionar el meu nou temps, va passar cert temps, valgui la redundància.

El que vull dir és que a la vida de vegades els rols canvien el percentatge d’ús de la nostra energia: quan no tenim fills podem ocupar-nos d’unes facetes diferents que quan sí que tenim fills petits. D’igual forma, els nostres rols s’alternen de manera diferent si aquests són bebès nounats que si tenen 8 anys o 16 o 25… Per això tenir fills és una crisi vital brutal, perquè els nostres rols es tornen bojos i amb ells tota la nostra identitat. I això que sembla evident és el quid de la qüestió.


Queixar-se està mal vist

Sí. Queixar-se està molt mal vist. És molt mal acceptat per la gent del nostre entorn. Fixa’t que cada vegada que et queixes, algú vol solucionar-te la vida amb algun suggeriment o renyant-te en el pitjor dels casos.

Però a vegades senta molt bé queixar-se a gust… més que res perquè som conscients que no podem canviar allò pel que ens queixem però ens produeix malestar i necessitem expressar-ho. En altres ocasions, si no canviem el que ens molesta serà perquè tenim els nostres motius…

En qualsevol cas, penso que seria bo avisar que ens queixem perquè ho necessitem però que no volem solucions. I és que segurament les solucions ja les sabem, però pel motiu que sigui no les volem dur a terme, o simplement no n’hi ha.

Això sí: has d’estar alerta perquè segons el cas potser la millor solució no se t’ocorre a tu. Sigues receptiva i assertiva. Pondera el consell i si no t’agrada pots dir un simple “Gràcies, hi pensaré”.


I ara arriben els consells, que pots seguir o no: dosifica’t i demana ajuda.

La multiplicitat de tasques només comporta estrès, ansietat i en última instància depressió per claudicació.

Dosifica’t: pensa en les teves pròpies expectatives, en quins dels teus rols necessiten ara més espai i dóna-li vacances a uns altres. Demana als implicats que ho entenguin i si no és així, dóna’ls vacances a ells també. O amb la porta als nassos, tu mateixa. Pensa en el percentatge d’energia que necessita cada rol i en el percentatge d’energia que estàs disposada a posar en cadascun d’ells. Això només ho pots decidir tu.

Demana ajuda: al teu voltant, perquè entenguin que no pots amb tot, que les coses han canviat, ells (la família extensa va inclosa aquí) també tenen nous rols i que tu també tens moltes necessitats que has de poder cobrir pel bé de la teva salut física i mental. Sembla mentida, però no surt d’ells perquè ningú no li ho ha dit! T’ho pots creure?

Demana ajuda a una professional (hola, com estàs?), si et sents tan sobrepassada que no saps ni per on començar, o no vols arribar a estar sobrepassada però ho veus venir. I cerca una tribu, un grup de mares on poder expressar totes les teves inquietuds. Et sorprendrà veure el que et pot aportar un grup de perfectes desconegudes que passen pel mateix que tu. És màgic.


Pots aconseguir que els teus rols facin un acord amistós o segueixin barallats amargant-te la vida. Si estàs bé pots donar el millor dels teus somriures sense que et costi el major dels teus esforços.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply