Ningú no ens prepara per al postpart…

El postpart és aquella etapa que segueix el naixement del fill o filla i que pot durar molt més enllà de les sis setmanes de rigor. En general ens preparem molt per al part però ningú no ens prepara per al postpart. La nostra vida fa un gir de 180 graus d’un dia per l’altre quan ens convertim en pares per primer cop. Jo mateixa vaig pensar «per què ningú no m’havia avisat que això seria tan dur?» Posteriorment he sentit altres mares que tenien la mateixa opinió.


Què ha passat? Ha nascut un nadó… però també ha nascut una mare.

També neix un pare, però el xoc és molt més fort en el cas de les dones per raons òbvies: el nostre cos pateix un canvi brutal en qüestió d’hores, probablement ens hem de recuperar de punts per esquinçament o episiotomia, o d’una cesària… La pujada de la llet pot ser dolorosa i l’inici de la lactància difícil (no necessàriament). Hem d’assumir que som pares… Uf!! Quina torrentada d’emocions!!

Si tot ha anat bé, tenim un nadó preciós que hem esperat durant nou mesos i que ara està als nostres braços. Els primers dies del postpart acostumem a passar-los a l’hospital, on rebem atencions, ens fan el dinar i passen algunes visites a conéixer el nou membre de la família. Són dies que les mares poden viure amb una barreja d’entusiasme i alegria, ambivalència, incredulitat… una espècie de núvol on ens deixem cuidar, on hauriem de rebre cures i atencions adequades a les nostres demandes, on podem aprendre del personal sanitari les cures bàsiques del nadó.


Després tornem a casa… I aquí sí comença l’aventura de la maternitat/paternitat.

Ens podem trobar que tenim un nadó «tranquil» que dorm, menja, dorm, menja… Allò que pensàvem a priori que seria un bebè. Però he de dir que no és tan habitual. És més habitual que els bebès plorin, dormin menys del que pensàvem, embrutin molt i no ens deixin fer res més que tenir-los en braços…


Quin és el panorama d’una família comú en el postpart?

Per una banda, tenim un bebè demandant (que probablement sigui normal) que pot patir de còlics (també normal) i que vulgui estar en braços tot el dia (altament probable).

Per altra banda tenim una mare que encara està adolorida del part, que potser té adolorits els pits amb l’inici de la lactancia (ep! La lactància no hauria de fer mal), que potser està sola perquè el pare ja ha tornat a la feina i que potser creia que els nadons només dormen i mengen.

El triangle el tanca el pare, que si ja ha tornat a la seva normalitat, potser no entén per què la seva dona està tan canviada, irascible, no té temps de res, … I tampoc sap ben bé com ajudar ni què s’espera d’ell. Si no és el primer fill o filla, hi ha altres germans i/o germanes que tenen necessitats a cobrir, que voldran vincular-se amb el nadó però que també reclamaran d’una forma o una altra el seu espai.

Al voltant del triangle tenim la família, (àvies, avis, tietes, tiets..) que volen ajudar però que potser no escullen la millor manera.

També hi ha els sanitaris: infermera, llevadora, pediatra, grup de lactància si n’hi ha… Potser sense voler (però sense evitar-ho) estan donant missatges contradictoris a la nova mare…


Oi que és per tibar-se dels cabells?

I és que no estem fetes per criar en soledat. Necessitem la tribu, tot i que a vegades la nostra tribu pot estar despistada… I necessitem certeses, però no les tindrem o en tindrem poques.

La primera certesa en la maternitat i la criança és que tot és incert. No hi ha res segur, ni fixe; hi ha coses esperables, probables però que ningú esperi certeses matemàtiques que no les trobarà. I això és un aprenentatge bàsic per protegir la nostra salut mental. Abans entenguem que ens hem d’adaptar als canvis i imprevistos a la velocitat de la llum, abans ens adaptarem al que significa ser mare i pare.

Una altra certesa és que mentres abans coneguem i ens adaptem a les necessitats del bebè, abans podrem avançar-nos, cobrir-les adequadament i mantenir els nostres nervis en un estat d’alerta tranquil·la. Vivim en una societat on les necessitats dels nens són secundàries, i les dels nadons menys prioritàries encara. Volem que s’adaptin ràpidament al nostre món adult per a què interfereixin el menys possible en la nostra vida adulta que ja tenim perfectament controlada. I la realitat és que un nadó posa el nostre món potes enlaire: tant el físic com l’emocional.

El nadó humà, fruit d’uns 200 milions d’anys d’evolució, neix encara esperant ser rebut pels braços i el pit de la mare. Aquest és el seu hàbitat natural, un cop ha abandonat l’úter. Espera poder mamar en qualsevol moment i només se sent segur en contacte directe amb la mare. Necessita saber que està segur, calent i amb aliment, no gaire diferent de com estava en l’úter matern. Entendreu que deixar l’spa de l’úter no és fàcil per un nadó i que no pot adaptar-se al món aeri ni en 10 segons ni en 10 dies. Necessitarà al voltant de 9 mesos més per a començar a separar-se de la mare i explorar l’entorn (període que anomenem exogestació).


Com poden encaixar aquestes necessitats del nadó amb les de la mare?

L’últim segle les dones hem aconseguit tenir consciència de gènere, hem lluitat molt per a què se’ns reconegui com a individus independents amb una identitat pròpia i unes capacitats iguals a les dels homes. I quan arriba la maternitat, tot això entra en crisi. De cop i volta ens veiem recloses a la llar, a la cura dels fills, tot el dia disponibles per al nadó… On queda la dona que vam ser, independent, amb un rol professional que ens havia costat anys aconseguir? Aquesta sensació de pèrdua d’identitat pot donar-se o no, però si apareix pot ser molt desesperant veure que creixen molt a poc a poc els fills i que no tornem a ser les mateixes.

Ep! una altra certesa, amiga: no tornaràs a ser la que eres fins ara. Encara que no t’ho sembli, ara ets mare i això vol dir que ets una versió millorada de tu mateixa. No ho veuràs de seguida, però amb una mica de temps te’n adonaràs que no podries tornar a ser 100% la mateixa persona. Canvien les prioritats, els desitjos, les necessitats, els sentiments, la forma de gestionar l’entorn… Als pares, en general, els costa més realitzar aquests canvis però també els fan. Necessiten temps i espai per poder vincular-se amb el nadó i sincronitzar-se amb ell també, igual que ho ha fet la mare.

Tornant a la mare i el seu estat en el postpart. Amb aquest croquis d’un postpart típic, es pot considerar normal que estiguem amb les llàgrimes a flor de pell, molt sensibles… A més dormim poc i això també passa factura. Un percentatge molt alt de dones expliquen que els primers dies estaven tristes i contentes alhora, un estat de labilitat emocional que es coneix com «baby blues». S’hi pot afegir un sentiment de desencant si el part no ha anat com s’esperava i en casos extrems, un trastorn d’estrès postraumàtic quan el part ha estat molt intervingut i la mare ha patit per la seva vida o la del nadó. És important tenir tot això en compte perquè sovint s’atribueix a les hormones l’estat emocional de la mare, banalitzant d’aquesta forma uns símptomes que poden indicar el principi d’una depressió postpart, que és quelcom molt seriós.


En el postpart la mare ha de tenir un suport adequat i sensible a totes les seves necessitats.

  • En l’àmbit físic, cal facilitar que pugui dormir quan ho fa el nadó, ni que sigui becaines. No es tracta d’enviar-la a dormir i que una altra persona li doni un biberó al nadó, a no ser que la mare hagi decidit que no vol donar pit pel motiu que sigui, o no pugui fer-ho per un motiu de pes. La falta de son és el primer facilitador de l’aparició de la depressió postpart.
  • Si es fa lactància materna, el més fàcil és dormir amb el nadó molt a prop: el nen dormirà més profundament i la mare també. Si la lactància funciona bé i és plaent, el fet de succionar la llet adormirà tant la mare com el nen, de manera que només cal aixecar-se per canviar els bolquers (al principi fan caca a cada presa) i canviar de pit. Si la mare té estones de descans, el seu humor serà millor i podrà afrontar els següents dies, cosa molt important si ja es tenen altres fills petits.
  • Si ha hagut una episiotomia cal guarir la ferida bé. En el cas de la cesària, la recuperació porta més dies, ja que és una intervenció major i com a tal té els seus riscos. En els últims temps s’ha tendit a banalitzar la cesària com la sortida «fàcil» quan en realitat és una sortida d’emergència i de fàcil no en té res. Cal cuidar molt la mare amb cesària perquè al dolor de la ferida es pot afegir el dolor de no haver tingut el part que desitjava. En aquest sentit, sovint se li diu a la mare amb cesària que no s’ha de preocupar, que al menys el nen i ella estan bé. Però no n’hi ha prou amb això. La mare pot haver de fer front a uns quants dols relatius a la cesària que no acostumen a ser acompanyats com mereixen.
  • La família i amics han de ser el suport que us ajudin portant-vos una carmanyola amb menjar casolà, el pa, productes frescos, recollir als fills o filles grans de l’escola i fer companyia.
  • Absteniu-vos de fer comentaris i consells que no us han demanat. La nova mare necessita comprovar que ella és capaç de maternar adequadament a la seva pròpia manera. I és veritat, com a mare novella, necessita anar provant diverses estratègies i trucs, anirà aprenent sobre la marxa i se’n sortirà. Amb el contacte constant, mare i nadó se sincronitzen, de manera que la mare aprèn a reconèixer i avançar-se a les necessitats del nadó. Ella és la millor mare del món per al seu fill.

A MaternArt us podem ajudar en l’adaptació a la maternitat i paternitat amb acompanyament emocional de forma individual, o bé a través d’un grup de suport al postpart. Posa’t en contacte per rebre informació sense compromís.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply