Qui digui que la criança és fàcil…

Qui digui que la criança és fàcil, no sap el què diu…

Avui he dormit malament. El dia d’ahir va ser una mica més trepidant del normal i estava cansada però algunes idees em rondaven pel cap i no em deixaven conciliar la son. Resultat: tres hores de manca de son que determinen l’estat emocional i cognitiu del dia següent.

El cas és que si ja un dia qualsevol la criança és difícil, quan portes manca de son ni t’explico. Dec ser jo que no tinc el dia, però m’ha semblat que els nens estaven especialment difícils avui: He hagut de repetir al gran mil vegades que acabés de vestir-se, al petit que no es mullés de pipí, al gran que no parli tant i esmorzi, al petit que s’afanyi amb la llet, al gran que es cordi la jaqueta, al petit que no s’encanti pel carrer, al gran que no “netegi” les parets del carrer amb la jaqueta, al petit que no em deixi la mà ni trepitji la maleïda caca de gos que apareix misteriosament a la ruta cap a l’escola…

Sí, dec ser jo que tinc un mal dia… Perquè ells són nens i viuen en un món paral·lel al meu món d’adults, que és on hi ha agenda, rellotges, horaris, deu mil normes i crits. Adultcentrisme, l’anomenen.

No és fàcil la criança

Ens han ensenyat des de petits que allò desitjable era ser adult i vam voler créixer ràpid per ser grans, per poder fer el que volguéssim i ara que ho som, ens hem convertit en esclaus del temps. Ja no ens enrecordem dels avantatges del fet de ser un infant… Ara repetim l’error amb els nostres fills.

Avui quan renyava el meu fill per enéssima vegada, s’ha girat amb els ulls plorosos i m’ha dit “sembla que ja no m’estimis!”. Se m’ha glaçat la sang i he connectat amb els moments de la meva infantesa. He frenat en sec. Li he dit que sempre l’estimaré però que avui estava cansada i m’enfadava amb facilitat, que no era culpa seva però que necessitava que estigués una mica més atent al que feia. S’ha calmat, li he demanat disculpes i ens hem fet un petó i una abraçada. Tot ha anat millor.

He de confessar que desitjava ser mare, que era quelcom que volia fer a la vida, però quan va arribar el nostre primer fill, em va costar adaptar-me a la nova vida. Vaig passar de tenir les 24 hores del dia temps per a mi, a que un petit nadó disposés de tot el meu temps i el meu cos sense que ningú m’ho hagués advertit. De ser totalment autònoma a necessitar que algú vingués a casa per poder dutxar-me… Confesso que havia dies que volia sortir corrents, una estona almenys.

Confesso també que encara hi ha dies que em pregunto com seria la meva vida sense fills. No creieu que m’empenedeixo, no és això, els adoro. No seria qui sóc ni faria el què faig sense ells. No m’empenedeixo d’haver-los tingut sinó de no haver estat preparada per al que suposa la primera criança. No vaig gaudir d’un veritable acompanyament, d’aquells que et diuen la veritat i no intenten amagar-la o fer veure que no passa res.

La bona notícia és que se n’aprèn i es millora. Com a persona i com a mare o pare.


Es pot viure una criança molt més joiosa si es compleixen una sèrie de requisits:

En primer lloc, cal acceptar que durant uns quants anys el teu temps i les teves prioritats passen a un segon pla. Això no vol dir que desapareguis, sinó que et transformaràs en una guerrera o un guerrer amb la responsabilitat de cuidar i criar una criatura que no sap ni mocar-se.

Sí, ara mateix això serà una prioritat absoluta durant els seus primers mesos de vida i els teus primers mesos com a mare o pare (sí, tú també has “nascut”). Acceptar-ho és un pas. Però acceptar-ho implica que del cert assumeixes amb alegria que les seves prioritats són les teves. Però no et preocupis que en uns pocs mesos guanyaràs una mica de llibertat.

En segon lloc, negar-se a acceptar que el control (durant uns meeesoooos…) el tindrà el petit només farà que portar-te angoixa. No podem forçar un nadó a no necessitar els seus pares, perquè vé programat per a demanar contacte constant ja que del contrari se sentiria en perill; no podem demanar-li que mengi més i menys sovint perquè té un estòmac del tamany d’una moneda de dos euros; no podem demanar-li que no plori si té son o alguna molèstia, perquè no té una altra manera de comunicar-se… Sona absurd, oi? Doncs enmig de la voràgine dels plors, els bolquers i els plats bruts d’ahir, demanem aquestes coses. Quan abans s’accepti que ens necessita, abans recuperarem certa tranquil·litat i el nen també ho farà.

Cal tenir en compte que els nadons reflecteixen l’estat emocional dels seus cuidadors principals perquè són molt sensibles a les nostres emocions. És un mecanisme adaptatiu que els ajuda a detectar un entorn hostil i reclamar seguretat. D’aquesta manera, mentre més nerviosos ens posem perquè no s’adorm, més nerviós i irascible es torna el nadó. Qui creieu que ha de trencar el cercle viciós? L’adult, és clar…

Però com no som infalibles, és molt recomanable que ens faci el relleu un altre adult que estigui més tranquil, nosaltres ens donem un espai de temps per recuperar la serenitat i repetir com si d’un mantra es tractés “és un nadó, em necessita, no em manipula, no ho fa a propòsit” les vegades que calgui.

Torna a sonar absurd, oi? Perquè es tracta d’un món paral·lel, el dels nadons, on l’única norma escrita és que per sobreviure necessita estar a prop de la mare i del pare que li donaran aliment, calor i seguretat.

La criança necessàriament ens farà connectar amb el nen i nena que vam ser nosaltres. I això que sembla romàntic pot ser molt dur, en funció de com hagi estat la nostra infantesa. Ens pot fer jutjar durament (amb raó o sense) els nostres pares i la seva manera de criar-nos.

Així mateix, pot fer que repetim els seus mateixos esquemes tant si són bons com dolents sota el dogma “a mi m’ho van fer i no he sortit tan malament”. Perdona, algú capaç de repetir una situació injusta o cruel amb el seu fill, potser ho hauria de valorar com a mínim.

Podem fer un esforç per no connectar amb la nostra infantesa i negar l’evidència, però aquesta decisió comportarà perdre un temps preciós d’una criança més joiosa, i l’oportunitat de trencar un cercle viciós de repeticions d’errors, de tenir un vincle més autèntic amb els nostres fills i de créixer com a persones.

A mida que passa el temps i van creixent, es recupera certa parcel·la de temps per a una mateixa i per a un mateix, anem trobant altres maneres de recordar que vam ser dos abans que tres (o quatre), anem recuperant centres d’interès o en descobrim de nous… Però nosaltres no tornarem a ser els que érem mai més.

Serem una versió molt millorada de nosaltres mateixos, més savis, capaços de moltes més coses de les que pensàvem, amb més capacitat d’adaptació, més empatia i si ens deixem, més nens novament.


Pots contactar amb Maternart per formar un grup de criança o sumar-te als que estiguin funcionant. Tenir un espai on compartir vivències amb altres mares i pares és sanador.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply