“Tully”, el postpart i el món

Fitxa tècnica

DIRECCIÓ: Jason Reitman

GUIÓ: Diablo Cody

PROTAGONISTES: Charlize Theron, Mackenzie Davis, Mark Duplass i Ron Livingston

PAÍS: Estats Units

ESTRENA: 20 d’abril de 2018 (EUA)

 

Argument

Tully és una mainadera nocturna que ajuda la Marlo durant el seu dur puerperi. El seu germà li havia parlat de les mainaderes nocturnes abans que la Marlo tingués el seu tercer bebè i li havia dit que ell li regalaria els seus serveis. Marlo va rebutjar el regal però s’ho repensa quan veu que la seva vida és un desastre tres setmanes després del naixement del seu tercer fill.

La feina de la Tully és bàsicament tenir cura de la bebè mentres la mare dorm i dur-li quan li toca prendre el pit. Al matí se’n va i no torna fins a la nit següent. Tully, però, assumeix altres tasques com la neteja de la casa i cuinar cupcakes. A més es converteix en confident de la Marlo i li fa suport en el trànsit del postpart. Sona ideal, oi?

La Marlo rep la Tully amb una mica de recel. Tully representa joventut, bellesa, espontaneïtat… té tot el futur per endavant i porta una vida típica de jove de vint-i-pocs. La Marlo troba a faltar aquella etapa de la seva vida i, tot i que es vincula fortament amb la mainadera, li té enveja: ella desitja recuperar la bellesa i capacitat de seducció que tenia anys enrere, la possibilitat per fer plans esbojarrats i espontanis…

La Marlo se sent sola, frustrada, esgotada… Té una imatge de la maternitat ideal que no es correspon amb la seva realitat.

Si has llegit fins aquí, et diré que aquesta ressenya podria ser molt més sucosa, però faria un spoiler i m’imagino que t’agradarà veure la pel·lícula i saber què té d’especial. Perquè en té, i molt, d’especial. Fins aquí pot semblar que és una pel·lícula dirigida a un públic femení amb interès per la maternitat. I ho és, però també és un missatge per la parella i tot l’entorn que envolta una mare recent.

 

Mirem una mica més enllà

Pot semblar que la lliçó explícita del film és que el postpart és molt dur i que tot millora si et pots pagar una mainadera que t’ho faci tot, però no ens vol dir això. Segons el meu parer, la lliçó va més enllà.

En primer lloc, posa sobre la taula el tema dels trastorns mentals en l’etapa perintal (concepció-embaràs-part-postpart). En una etapa en què se suposa que hem de ser la mar de felices perquè hem complert el nostre somni de la maternitat, resulta que hi ha por, angoixa, esgotament, patiment, estrès, solitud, depressió…

Com és possible?

En part, perquè no estem fetes per criar en soledat. La Marlo, com tantes i tantes dones en el postpart, passa tot el dia sola fent-se càrrec de tres criatures. El marit, quan arriba de la feina, només es dedica a dormir i a jugar a videojocs.

I ja que estem, li toca el torn al «marit». El marit de la Marlo viu la paternitat una mica des de lluny i de molt més lluny es mira totes les responsabilitats de la llar (de tant lluny s’ho mira que ni tan sols es fa responsable de la seguretat dels fills). La seva funció principal és portar un sou a casa i de la resta ja se n’encarrega la Marlo. Aquest pot ser el patró general implícit de moltes famílies que, per circumstàncies mil, es veuen obligades o decideixen funcionar així. 

Evidentment, no tots els homes deleguen tota aquesta responsabilitat només a les dones, però sí que hi ha implícita en la nostra societat la idea que la cura del nadó és només responsabilitat de la mare. I qui cuida de les mares? Aquesta pel·lícula vol ser un crit d’atenció per a què els pares s’impliquin més tant en la cura del nadó com de la mare.

En tercer lloc, també entra en joc l’ideal de maternitat i feminitat que impera en la nostra societat patriarcal (ens agradi o no, és així) que ens dicta que hem de ser mares, i un cop ho som, hem de ser unes mares perfectes: guapa, sexi, que hagi recuperat la figura en un «plis», disponible per als fills i per al marit, que faci cupcakes, que tingui la casa endreçada, que cuini meravellosament, que es mantingui jove i que se senti realitzada amb allò que fa. La Marlo anhela tot això…

…Però també anhela la juventut passada. Recorda sovint la seva vida de soltera i això l’omple d’amargor i ressentiment. I és que la Marlo no ha fet el seu propi dol, no s’ha acomiadat de la Marlo que va ser i que no tornarà a ser mai més. Tard o d’hora totes passem una mena de dol en què ens adonem que no tornarem a ser les mateixes. En aquell moment segurament no ens adonem que som una versió més completa, més intel·ligent, amb més recursos, amb més capacitat de resposta, més habilitats que abans: una millor versió de nosaltres mateixes. Tot arribarà, és un procés però cal ser conscients que aquest dol s’ha de transitar o ens passarà factura més endavant. A la Marlo li passa factura en el segon postpart i també en el tercer.

Les circumstàncies personals de la protagonista de la cinta tampoc ajuden: el marit no sembla disposar de gaires dies de permís de paternitat, el segon fill té greus problemes d’aprenentatge i l’escola els demana que paguin ells els suports que necessita, no disposen de gaire família per recolzar-se… No fa gaire enveja la societat americana en relació a la cura de la maternitat i de l’educació, no…

En aquest sentit, aquí també hi ha molt camí per fer, que no es redueix al fet d’igualar les baixes de maternitat i paternitat. Estic d’acord que és un principi, però ni de lluny s’aproxima a allò que les mares i els nadons necessiten en realitat i de forma urgent. No sóc partidària d’obligar cap dona a fer un permís que potser no desitja, però espero que en un futur poguem escollir de veritat com volem viure els primers anys de vida de les nostres filles i fills.

 

Mira la pel·lícula amb la teva parella, la teva mare, els sogres, amigues…

Recomano aquesta pel·lícula a totes aquelles parelles que properament seran mares i pares, ja sigui el primer, segon, tercer… fill. A les parelles que seran pares per primer cop els recomano per a què es facin una lleugera idea del que suposa un postpart i la criança d’un nadó els primers mesos, per tal que comencin a pensar amb quins suports compten i puguin organitzar-se apropiadament, de manera que tots dos puguin gaudir més de l’etapa.

Als que ja són pares i repeteixen, els recomano veure el film per recordar-los que no es confiin; cada bebè és diferent i les circumstàncies i vivències respecte l’anterior postpart poden canviar. Cal que els membres de la parella parlin molt i es coordinin, perquè hi ha altres fills que els necessiten. Cal també que busquin els suports, que demanin ajuda i que comparteixin els seus neguits amb l’entorn, ja sigui família i amics, ja sigui el personal sanitari.

Un 15% de dones pateixen depressió postpart, i un 35% en presenten símptomes. Són dades gens menyspreables: una de cada tres dones pot estar en greu perill de patir una seriosa malaltia que afecta el seu vincle amb el nadó. És per pendre-s’ho seriosament.

Per acabar, només incidir en la necessitat que prenguem consciència mares, pares i entorn immediat de les embarassades de la necessitat de rebre i oferir suport. Suport del de veritat: el tupper del sopar, recollir els nens, portar el pa, planxar la roba, regalar uns dies d’asistent de la llar, regalar el nostre temps, la nostra companyia, la nostra comprensió i ajuda.

Això són regals útils per a un nadó i la seva mare.

 

 

 

 

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply