Vincle d’aferrament segur o com educar persones segures de si mateixes

Segurament has sentit a parlar del concepte de vincle o d’aferrament, però potser no saps com arriba a ser d’important i trascendent en la vida adulta.

“No l’agafis en braços, que s’hi acostuma…”

“No el fiquis al teu llit, que no el treuràs…”

“No li facis cas quan plori, et fa xantatge…”

Heu sentit mai aquestes frases?

Són exemples habituals de situacions en què es menyspreua el vincle segur en favor d’un vincle més insegur.

Per què? Temps enrera es pensava que un nen o nena independents serien adults independents. La investigació, la neurociència i l’instint han demostrat que això és una creença irreal que no correspon amb les necessitats dels nadons i les nenes i nens petits, sinó més aviat va en la seva contra.

Per què ha de ser un nen de dos anys independent? Què volem exactament: que no ens necessiti? Que cobreixi les seves necessitats emocionals i d’aprenentatge social a través de ninos o, pitjor, videos de youtube? Com diu aquell, “el món de vegades dóna senyals d’haver-se tornat boig”…

Cal que el nen o nena petits siguin totalment dependents per a esdevenir persones independents i segures quan els toqui evolutivament.

Què és el vincle?

Segons el diccionari, el vincle és la unió, relació que hi ha entre dues persones. Pot ser sanguini, familiar, d’amistat, laboral, afectiu… pot ser dolent o pot ser bo en funció del que aquest vincle ens faci sentir…

L’aferrament és el tipus de vincle afectiu que estableix el nadó amb les persones que s’ocupen d’ell, cobreixen les seves necessitats bàsiques, el cuiden i li donen seguretat emocional.

Segons John Bowlby (1951), “el nounat i el nen han d’experimentar una relació contínua, íntima i càlida, amb la mare (o figura substituta permanent) en el que ambdós puguin trobar tant satisfacció com plaer”.

Els conceptes de PLAER i SATISFACCIÓ són claus en aquesta definició: no n’hi ha prou tenir cobertes les necessitats bàsiques (aliment, calor i seguretat) sinó que cal sentir-se estimat per a desenvolupar un vincle positiu. “Em mereixo ser estimat”. Així, allò que diem “passar temps de qualitat amb els fills” implica que hem de sentir plaer i satisfacció quan compartim temps i espai.

ASPECTES CLAU:

  • El més important de la teoria del vincle afectiu d’aferrament consisteix en entendre que un ésser humà des del seu naixement necessita desenvolupar una relació segura amb al menys un cuidador principal per a què el seu desenvolupament social i emocional es produeixi amb normalitat.
  • L’establiment d’aquest primer vincle fonamenta la seguretat del nen però també signa la futura seguretat de l’adult, per tant demarca la dinàmica a llarg termini de les relacions entre les persones.
  • El vincle es desenvolupa també en altres mamífers com a mecanisme de supervivència.
  • Epigenèticament, la conducta de vincle és una estratègia evolutiva humana de supervivència. Els nens es vinculen instintivament a qui els cuida i es mostra sensible i receptiu a les seves interaccions, amb la finalitat de sobreviure. La meta biològica és la supervivència i la meta psicològica, la seguretat.
  • L’ansietat per separació o el dolor després de la pèrdua d’una figura de vincle es consideren respostes normals i adaptatives d’un nen o nena vinculats, no trastorns ni desviacions.

Però, què vol dir el concepte “vincle d’aferrament segur”?

vincle aferrament educar persones segures MaternArt

El vincle d’aferrament es mou en un continuum en el que es desenvolupen quatre formes fonamentals: vincle segur, evitatiu, ambivalent i desorganitzat. El tipus de vinculació es mourà cap a una banda o una altra del continuum en funció de les experiències i de les conductes que el nen o nena hagi de posar en marxa per tal d’aconseguir una resposta de l’adult. Així es pot convertir en un patró de conducta estable que determini la seva relació amb l’adult amb qui es vincula i amb les persones amb qui es vinculi en el futur.

Un vincle d’aferrament segur és el primer pas per a una vida més plena i feliç. Tots desitgem el millor per als nostres fills i desitgem que se sentin segurs i estimats, però no sempre sabem com fer-ho per a què així sigui. No n’hi ha prou amb dir-los-ho cada dia si no els ho demostrem.

Tots tenim vincles amb les persones del nostre voltant, que poden ser emocionals o no. El vincle segur és un tipus de vinculació afectiva que assegura adults més assertius, segurs de si mateixos i amb més eines emocionals per a enfrontar-se a les adversitats. Aquesta capacitat pot treballar-se des del ventre matern i té efectes tant en el nadó com en els seus pares i en la parella que tots dos formen. El vincle segur és el tipus de vincle més desitjable que s’ha d’establir, en primera instància, entre mare i nadó, i que facilitarà el desenvolupament emocional sa del nen o nena.

En la nostra societat hi ha un munt d’obstacles, acceptats socialment, que dificulten l’establiment d’aquest vincle segur. Tan és així que es confon un nen segur amb un nen desvinculat. És a dir, s’interpreta que un nen o nena que no plora quan es queda amb persones desconegudes és un nen o nena segur, quan en realitat potser hi ha un problema de vinculació afectiva. Es pretén que els petits es quedin a la llar d’infant una pila d’hores sense que plorin i d’això en diem “nens independents”… Ara sabem que aquests nens que no ploren poden desenvolupar un estil de vinculació evitativa i això marcarà les seves relacions en el futur.

Com han de ser independents nens de un o dos o tres anys? Precissament que plorin i s’enfadin és la resposta normal i que ens esperin amb candeletes i no vulguin separar-se de nosaltres quan tornem a estar junts, també.

No és objecte d’aquest post jutjar el fet que necessitem deixar els fills o filles petits en llars d’infants per anar a treballar, o simplement per respirar una mica… El que pretenc posar en evidència és que no els podem exigir que es quedin com si res a la llar d’infants i no entenguem què està passant a la seva psique en realitat. El que es posa en evidència novament és que la societat no atorga a la petita infància el valor que té ni li concedeix l’espai que necessita per a poder desenvolupar-se emocionalment d’una manera òptima. És una mena d’hipoteca perpètua: no promovem un desenvolupament emocional sa des de petits i després passem la vida demanant educació emocional…

Tenim massa pressa per a què creixin, massa pressa per a què siguin independents i no els donem les eines necessàries per a què, quan arribi de veritat el moment evolutiu, així sigui… Per a què realment esdevinguin adults que sàpiguen respondre a l’adversitat, que arribarà sens dubte, amb eines de contenció emocional i d’afrontament.

Una vinculació segura tant amb la mare com amb el pare ens permet transitar millor la criança, allunyar el fantasma de la depressió postpart (en la mare i/o en el pare) i possibles problemes en la parella. Saber què és i com desenvolupar-lo amb els nostres fills assegurarà un desenvolupament emocional sa i durador fins l’edat adulta.

Seguirem parlant d’aquest tema tan important en propers posts, on aprofundirem en com desenvolupar un vincle d’aferrament segur, els altres tipus de vincle d’aferrament o com la figura paterna pot desenvolupar aquest vincle sense interferir durant el postpart, entre altres temes.

Si creus que el vincle amb el teu nadó no és l’adequat, et fa sentir malament sentir que no estàs prou vinculada/at amb ell o ella o està afectant la vostra relació de parella, en podem parlar i podem buscar solucions plegats.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply