Com es vincula el pare amb el nadó?

De la mateixa manera que la mare ha de desenvolupar una nova identitat, el pare ha de construir també la seva nova identitat paterna, de la que esdevindrà “l’actitud paterna”, en paraules de Daniel N. Stern. El tipus de vincle que es desenvolupa entre el pare i el seu nadó resulta clau per a determinar la relació futura amb la parella i amb els fills i/o filles. Veurem com i per què.

S’acostuma a dir que el pare es converteix en pare quan veu al seu fill o filla per primer cop, i que en canvi, les mares ens sentim mares des del moment en què pensem els nostres fills.

Evidentment, és una expressió popular i per tant desproveïda de matisos: poden haver molts casos en què l’home ha desenvolupat una identitat paterna des del moment en què es pensa pare. Tanmateix, segons Nathalie Nanzer, “la impossibilitat de viure l’experiència de la paternitat a través del seu cos sotmet el pare a més dubtes“. Segons l’autora de “La depresión posparto” (on també parla de la depressió postpart paterna), el pare ha de fer un treball “d’adopció” del fill o filla i que aquest procés pot ser obstaculitzat quan no aconsegueix imaginar, pensar, el nadó durant l’embaràs. Seria allò que Naomi Stadlen denomina fer lloc al cor.

En totes les cultures humanes, la família típica té algun tipus de pare, un home amb vincle biològic o no que exerceix un paper paternal. Els homes experimenten l’impuls d’atendre les cries tant com les dones, expressen el mateix tipus d’emocions que les mares en veure per primer cop al nounat, exploren el seu cos i els parlen amb veu més aguda, al igual que fan les mares arreu del planeta Terra.

La conclusió a la que s’ha arribat és que hi ha alguna xarxa cerebral que s’activa per igual en ambdós sexes amb la cura de les cries.

Els pares també experimenten un augment de les hormones implicades en la conducta maternal, com la oxitocina, estrògens o prolactina. Aquestes hormones són les que també indueixen la conducta paternal en el cas dels homes. Com s’activa aquest circuit? amb el contacte proper i durador en el temps amb la mare i els fills.

S’ha trobat una disminució en la testosterona que pot fer que els pares siguin menys agressius i més propers als fills. Per altra banda, s’ha observat que els homes que dormen amb els seus fills tenen disminuïda la testosterona per més temps. En un estudi es va trobar que els homes que passaven un mínim de 4 hores diàries amb els seus fills eren capaços de reconèixer el plor del seu fill entre el d’altres bebès.

Això vol dir que els canvis cerebrals que faciliten la conducta paternal es desencadenen pel contacte proper i durador en el temps amb els fills: a més contacte, més canvi. No es tracta només de ser-hi sinó de participar activament en la criança i cura dels fills. Això, per altra banda, enfortirà el vincle d’aferrament entre ells i influirà en l’autoimatge d’ell com a pare, de manera que serà capaç d’avançar-se a les necessitats dels fills i cobrir-les adequadament. D’igual forma que passa amb les mares, aquesta sincronització fa que percebem els fills més fàcils de criar i a nosaltres mateixos més bons pares i mares.

Per últim destacar que un estudi va trobar que els homes que s’implicaven en la criança resultaven més atractius a les dones que els que no ho feien. Encara que sembli superficial, és quelcom a tenir en compte en el postpart immediat i tardà respecte la relació de parella, moment en què la dona sent que ha d’estar més pel nadó i es donen casos en què el pare se sent apartat. Un pare compromès en la criança que passi temps amb la mare i el nadó entendrà amb més facilitat la relació d’interdependència entre ells i podrà assumir el seu paper sense aquests sentiments negatius.

El vincle emocional entre el pare i el nadó

Els pares actualment estan més oberts a implicar-se en la criança dels fills. La relació dels pares amb els fills ve determinada per la quantitat de temps que passen junts, de la implicació del pare en les tasques de criança i de la constància en la relació, és a dir de la disponibilitat del pare cap als fills d’una forma mantiguda al llarg del temps.

En el postpart, la parella ha d’entendre que és qui sostè principalment la mare, que alhora sosté el nadó. En el postpart immediat i les primeres setmanes, la mare tindrà pràcticament les mateixes necessitats que el nadó: seguretat, aliment i contenció. El pare ha de proporcionar tot això a la mare i deixar l’espai per a què la mare pugui proporcionar tot això al nadó també. Per tant, el pare ha d’encarregar-se d’una pila de coses que pot fer que sovint es trobi una mica desorientat o exclòs de la relació mare-fill, si no ha entès bé la importància de la seva tasca.

Cal que sàpiga que el vincle amb el nadó el pot construir dia a dia, moment a moment, a través de les tasques de cura que necessita durant les 24 hores: canvi de bolquers, bany, passeig, porteig… Per tant hi ha marge de sobres per a què el nadó es vinculi amb el pare, sense haver d’interferir en el vincle natural que tenen mare-fill. Excepte alletar, pare i mare poden fer les mateixes activitats amb els fills. És important no oblidar que el cos de la mare és l’hàbitat natural del nadó, i preferentment ha d’estar a prop d’ella. Tanmateix, la mare també necessita poder dutxar-se, menjar, vestir-se… I el pare pot aprofitar aquestes estones per tenir cura del nadó.

El nadó pot vincular-se amb la mare i amb el pare, però la relació de vincle és lleugerament diferent: en la mare busca comfort i amor incondicional mentre que el pare suposa el punt des del qual explorar el món de forma segura. És per això que el joc i la relació acostumen a ser diferents entre el pare i la mare: la mare amanyaga, canta cançons, fa carícies i pessigolles… el pare té un joc més de contacte, de recerca de sensacions, d’exploració… Són dos tipus de joc i de relació igualment importants i que es complementen entre si.

A mida que passa el temps, la mare també necessitarà una mica més d’independència i recuperar, a poc a poc i al seu ritme, parcel·les del seu temps lliure. Aquest és un espai que necessita 100% d’un pare compromès i preparat per a cuidar del nadó sense la presència de la mare. Moltes dones agraïm poder gaudir d’aquestes estones de lleure individual amb la tranquil·litat de saber que el nostre fill o filla està en les millors mans. Això, novament, repercuteix directament en la relació de parella i també en l’autoimatge del pare com a tal.

Amb el temps, el vincle s’iguala entre mare i pare. Tot i això, la naturalesa del vincle amb una i l’altre és subtilment diferent però desitjablement complementària.

En resum: quines coses pot fer el pare per a vincular-se emocionalment de forma positiva i constructiva amb el seu fill o filla?

En l’embaràs:

  • Acompanyar la mare a les proves de seguiment de l’embaràs, llegir sobre l’embaràs i el part, el postpart i la lactància (aprofita ara per llegir que després serà més difícil) i implicar-se en l’elaboració del pla de part.
  • Pot aprofitar la cura de la pell de l’abdomen de la mare per poder tocar el ventre i notar les puntades del nadó.
  • Pot cantar una canço al nadó cada dia, que sens dubte el nen o nena reconeixerà un cop nascut i que li pot servir posteriorment per a relaxar-lo. Els nadons aprenen a reconéixer les veus familiars dins del ventre de la mare i un cop han nascut, sentir aquestes veus els calma.
  • En el part, haurà d’en cuidar-se de que es compleix el pla de part, sempre que sigui possible, i no separar-se del nadó en cas que li hagin de fer proves.
  • També pot fer el pell amb pell amb el nadó, en el cas que no sigui possible que ho faci primer amb la mare, i sempre que li vingui de gust.

En el postpart:

  • Cal que sigui conscient que en aquest moment és prioritari l’establiment del vincle entre la mare i el nadó i ha de facilitar-lo.
  • Pot ocupar-se de les tasques de cura del nadó, excepte l’alimentació que hauria d’estar reservada per a la mare, tant si fa pit com si fa biberó.
  • Ha de sostenir emocionalment la mare per a què ella pugui sostenir el nadó. Recorda que en el postpart immediat i les primeres setmanes, la mare tindrà pràcticament les mateixes necessitats que el nadó: seguretat, aliment i contenció. Aquestes necessitats les ha de cobrir la parella, però també ha de fer-ho la família extensa.
  • Procurar que la mare pugui descansar amb el nadó el màxim possible.
  • Ocupar-se de gestionar les visites: Qui vingui que sigui per a ajudar o amb una carmanyola, sinó que esperin als tres mesos com a mínim.
  • Ocupar-se de les tasques de la llar. La mare no pot ara centrar l’atenció en què sopareu o si cal fer la bugada. Cal que es centri en conéixer i connectar-se amb el nadó. Les tasques de la llar les ha de gestionar la parella o buscar un suport extern que us faci un cop de mà (Ep! idea de regal ideaaaaaaal!!!)

En la primera criança:

  • Pot portejar el nadó, dormir amb el nadó, olorar-lo, pot vestir-lo, canviar-lo, banyar-lo…. i donar-li de menjar quan faci alimentació complementària.
  • Pot jugar amb el nadó, passejar-lo, explicar-li contes, descriure imatges de contes o simplement allò que veu pel carrer,…. En definitiva, passar temps compartit amb ell o ella.
  • Respondre a les seves necessitats el més aviat possible però sense angoixar-se.
  • Llegir sobre criança respectuosa.
  • Forma part d’un grup de pares.

La paternitat et descobrirà molt sobre tu mateix. Pots tenir moments en què et sentis confús o perdut… Confia en tu i parla molt amb la teva parella. En aquesta etapa la comunicació, l’assertivitat i la generositat són claus per a determinar la relació futura tant amb la parella com amb els teus fills i/o filles.

Si alguna situació o sentiment et fa patir, no dubtis en demanar suport. El pares poden patir molt i sovint aquest patiment pot passar desapercebut.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply