Violència obstètrica a Oviedo: #elmeupart #elmeucos #lamevadecisió

Aquests dies hem estat testimonis d’una aberració del nostres sistema sanitari i judicial envers una dona que decidia, de forma conscient, parir a casa passada la setmana 42 de gestació.

La dona havia estat als serveis sanitaris, com dicta el protocol, i li havien «suggerit» induïr el part degut a què passava de les 42 setmanes de gestació. Ella havia decidit pensar-s’ho, com és natural quan et fiquen la por al cos. El sanitari o sanitària en qüestió havia decidit que això no era una resposta correcta i havia posat en marxa el protocol per a denunciar la dona. Una jutgessa, sense saber les raons de la dona ni cap altra informació, va decidir enviar-li la policia a casa amb una ordre judicial per tal de forçar-la a una inducció a l’hospital. En aquell moment ella es trobava amb contraccions de part, acompanyada per una llevadora titulada independent que vigilava el procés.

Us deixo algunes notícies publicades a la xarxa al respecte:

https://www.elcomercio.es/asturias/ministra-sanidad-cree-parir-casa-mujer-huca-parto-domiciliario-20190426003917-ntvo.html

https://www.eldiario.es/sociedad/juzgado-ingreso-hospital-embarazada-semanas_0_892411271.html

https://www.lne.es/asturias/2019/04/26/taboada-cree-declaraciones-ministra-partos/2462868.html

Tota aquesta penosa història ha motivat una campanya a Change.org per tal de denunciar la violència obstètrica a la que estem exposades les dones en el nostre país:

https://www.change.org/p/hospital-universitario-de-asturias-hospital-universitario-asturias-garantizad-respeto-a-derechos-humanos-en-embarazo-y-parto?fbclid=IwAR1KStVtgsT1DWzPjX6cW8n89pr2K3Fmo7TxenILsOIr8g8T-eRRsBOW8Tk

El Parto es Nuestro es pronunciava amb aquestes paraules: https://www.elpartoesnuestro.es/blog/2019/04/27/estamos-de-luto?fbclid=IwAR2L7Gnqp6EYyEAp5Q_LwiD8SYCTWDxFU0mmR5POX5414bi7uS-vCip9d5s

Una carta de Ibone Olza a la Ministra de Sanitat després de les seves decepcionants paraules:

I una campanya de rebuig a aquests actes i reivindicativa dels drets de les dones a decidir sobre el seu cos iniciada per l’activista i educadora prenatal Jesusa Ricoy (https://www.facebook.com/mipartomybirth/)

https://www.facebook.com/mipartomybirth

També s’ha pronunciat al respecte el conegut metge Juan Gérvas. En el seu article destaca que hi ha països no pas tercermundistes on el part a casa és una més de les opcions de part que té una dona i que està cobert per la seguretat social:

  • ” En el Reino Unido el parto a domicilio es la recomendación de su agencia de evaluación de tecnología, el NICE, por ser el más seguro (especialmente a partir del segundo parto). Está cubierto por el sistema público.
  • Los partos a domicilio están financiados públicamente y bien integrados en el sistema sanitario en Bristish Columbia y Ontario (Canadá), Islandia, Holanda, Nueva Zelanda, Reino Unido y Washington (EEUU).
  • Hasta el 10% de los partos normales duran más de 42 semanas. Tras las 42 semanas, la inducción del parto tiene ventajas e inconvenientes y el balance suele ser positivo para la inducción, pero las diferencias son mínimas y no definitivas. En general se suele desaconsejar el parto en casa a partir de las 42 semanas, pero no se suele aconsejar el ingreso forzado hospitalario.”

Al final del seu article trobareu una gran quantitat d’informació científica al respecte del part a casa atès per una llevadora titulada:

És comú pensar que la mare posava en risc la vida del seu nadó, que es tractava d’un caprici hippie això de parir a casa, que no hi ha necessitat de patir tenint mitjans… Comentaris d’aquest estil són lògics des del desconeixement envers el procés del part normal o fisiològic i també sobre el part a casa, que com es pot llegir a la Guía de asistencia al parto en casa, de l’Associació Catalana de Llevadores:

«El parto en casa en mujeres de bajo riesgo y atendido por matronas profesionales ha mostrado ser una opción igual de segura que el parto hospitalario además de ser más satisfactoria para las mujeres. Según el Tribunal Supremo Europeo de los Derechos Humanos toda mujer tiene el derecho de elegir las circunstancias en las que quiere dar a luz, y esto incluye el ámbito dónde hacerlo. Por consiguiente, todo estado europeo debe asegurar a las mujeres el acceso al parto en casa y garantizar su seguridad.»

En segon lloc, les dones que decideixen parir a casa coneixen fil per randa els pros i contres. No prenen aquesta decisió a cegues ni estan soles. Sovint ja han parit abans a l’hospital i volen evitar tornar a ser víctimes d’un tracte que no mereixen ni elles ni els seus nadons.


El que ha passat té un nom. Es diu violència obstètrica.

La violència obstètrica és un concepte complexe, controvertit i multifactorial que compta amb legislació a Veneçuela, Argentina i Mèxic. A la legislació veneçolana es defineix com:

La apropiación del cuerpo y procesos reproductivos de las mujeres por prestadores de salud, que se expresa en un trato jerárquico deshumanizador, en un abuso de medicalización y patologización de los procesos naturales, trayendo consigo pérdida de autonomía y capacidad de decidir libremente sobre sus cuerpos y sexualidad impactando negativamente en la calidad de vida de las mujeres“.

Com indica la web de l’Observatorio contra la Violencia Obstétrica (OVO) de l’associació El Parto Es Nuestro, «Aunque España aún no las ha tipificado específicamente, las prácticas constitutivas de violencia obstétrica se encuentran prohibidas en nuestro país, ya que suponen la vulneración de derechos básicos reconocidos en Convenios internacionales, así como en nuestra Constitución: a la integridad física y moral (artículo 15), a la libertad personal (artículo 17) y a la intimidad (artículo 18).» A més, aquestes pràctiques vulneren molts dels articles de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, reguladora de l’autonomia del pacient.

A diari es produeixen abusos d’aquests tipus sobre les mares de part en els hospitals del nostre entorn, com obligar la dona a parir en posició supina i amb les cames aixecades, alterar el procés natural del part de baix risc mitjançant l’ús de tècniques d’acceleració, sense estar mèdicament justificat… Formen part d’aquesta violència intervencions innecessàries, que tenim malauradament normalitzades, fins a la falta de respecte, tracte despectiu, comentaris fora de lloc…

Exemples habituals són la maniobra de Hamilton, la maniobra de Kristeller (pressió en el fons d’úter), les episiotomies sense causa justificada o mal justificada, cesàries no justificades o provocades per una «cascada d’intervencions» prèvia (que sorprenentment dins d’una mateixa comunitat poden oscil·lar entre el 26% al 68%, quan la OMS recomana que no superi el 10%), induccions programades sense justificació mèdica real, o intervencions didàctiques, per les quals hem de donar consentiment i rarament el demanen.

Una forma de violència obstètrica també és la desinformació o informació parcial, per la qual rebem la informació afavoridora però no la informació relativa a efectes secundaris, o bé es banalitzen, distorsionen o menyspreuen…

Hi ha molts professionals compromesos amb un tracte més humanitzador del naixement, però d’altres que no volen canviar una situació que per a ells i elles és normal, que sempre s’ha fet així, que respon a protocols obsolets… Cal reconéixer els bons i bones professionals que cada dia lluiten per a què l’atenció a les dones sigui la millor per a elles i els seus nadons i reconéixer les bones pràctiques. Tanmateix, hi ha un desconeixement general de la normativa que ens ha de protegir (Llei d’autonomia del pacient 41/2002 i Estrategia de Atención al Parto Normal), una estructura basada en l’abús de poder i una manca generalitzada d’humiltat i respecte per la usuària-pacient. Tot això manté un status quo de submissió de les dones a les sales de part respecte el personal sanitari.

Sóc conscient que aquest tema pot despertar animadversió a qui ho llegeix. No pretenc acusar tot el sistema sanitari d’atenció a les dones de maltracte; tracto d’exposar un tipus de violència que, pesi qui li pesi, existeix i produeix malalties i trastorns, és el que s’anomena iatrogènia (producció d’efectes nocius a causa de l’actuació mèdica) que van des de les dificultats per a iniciar i mantenir el vincle i la lactància fins a trastorns d’estrés postraumàtic o depressió, dificultats per a controlar l’esfínter anal o dolor en les relacions sexuals, entre altres. No són pas mals menors…

És evident que les dones anem a l’hospital a parir perquè se suposa que és el lloc més segur en el cas que hi apareguin complicacions. És evident que els i les obstetres estan formats per a intervenir en aquests casos. El que no saben les dones alienes als sistema sanitari i les seves parelles, és que la figura millor formada per atendre el part de baix risc i que es desenvolupa amb normalitat fisiològica és la llevadora. El que no sap la majoria de la gent és que segons la OMS els parts que presenten complicacions no haurien de superar el 10-15%.

Si heu llegit l’entrada en aquest blog dedicada a la por al part , l’entrada sobre el llibre «Parir» de Ibone Olza i aquesta on parlo sobre la importància del Pla de Part, entendràs que parir en les circumstàncies en què s’ha trobat aquesta dona d’Oviedo és qualsevol cosa menys un esdeveniment feliç, íntim i tranquil… De fet el que era més probable que passés sota la pressió va passar: finalment el part es va estancar i li van haver de practicar una cesària. A una dona que estava plenament informada, era conscient de les seves decisions i s’havia preparat per parir de forma natural, acompanyada d’una llevadora titulada en l’entorn on ella se sentia més segura: casa seva.

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply