Néixer amb la fi del “xec nadó” o la banalització de les induccions

La notícia sorgia el diumenge 10 de febrer de 2019: “Dues mil famílies van avançar el part per cobrar el xec nadó, un risc per a les criatures” és el titular.

En el text de la notícia de la que es fa ressó TV3 i el Canal 3.24 diu que un estudi de la UPF  conclou que els últims dies del 2010 es van avançar 2.000 parts per raons no mèdiques amb l’objectiu cobrar el xec nadó.  Les persones encarregades de l’estudi han observat que normalment hi ha aproximadament el mateix nombre de naixements els mesos de desembre i gener, excepte el 2010, de manera que es van concentrar un 56% dels parts a finals de desembre davant el 44% del gener. L’estudi ha analitzat si aquesta decisió va comportar alguna conseqüència per a aquests nens i conclou que aquests infants van pesar menys en néixer i que també van presentar més problemes de salut els primers mesos de vida.

Pots llegir més informació sobre l’estudi aquí.

Les investigadores expliquen que “estadísticament aquest canvi en la data de parts del desembre de 2010 és difícil d’explicar i per això ho atribueixen a la fi d’aquesta política.” I és que 2500€ són molt llaminers…

Han constatat també que els nens del 2010 que van néixer abans del que els tocava “van pesar entre 130 i 300 grams menys i van ingressar un 20% més a l’hospital”.

L’article finalitza dient que “Els investigadors volen continuar analitzant dades per veure si l’avançament del part també ha tingut conseqüències a escala cognitiva i acadèmica.

Seria d’esperar que qui ha forçat el part per poder cobrar els 2500€ fossin famílies sense gaire recursos. Les investigadores destaquen que “aquests nens de finals de desembre són desproporcionadament de famílies amb un alt nivell educatiu, pares i mares de nacionalitat espanyola i concentrats a les províncies amb més densitat d’hospitals privats.” Per tant, no s’hi valen clixés.

Les conclusions que podem extraure són:

  • es van realitzar una pila d’induccions al part per tal que molts nadons naixessin durant els últims dies de 2010,  tot i que els pertocava néixer els primers dies del 2011.
  • moltes d’aquestes induccions no responen a motius mèdics i han provocat un augment dels riscos en la salut dels nadons.
  • la pràctica de la inducció no responia tampoc a una necessitat econòmica real per part de les famílies dels nadons.
  • El percentatge d’induccions a Espanya sobrepassa les recomanacions de l’OMS que indica que no haurien de superar el 10% enlloc i que aquestes només poden realitzar-se per motius mèdics específics.
  • L’estudi apunta a què una majoria es van dur a terme en hospitals privats, on precissament s’observa una major taxa de cesàries. Tens més informació en l’Informe “Néixer en horari laboral” i en l’Informe “Cesàries 2017“, ambdós de l’associació pel part respectat Dona Llum.

Així doncs, la conclusió és que la decisió d’avançar el part per no perdre els 2500€ ha comportat unes conseqüències a nivell de salut dels nadons.

Les xarxes socials bullien amb comentaris culpabilitzadors cap a les famílies: que si són uns irresponsables, que si com poden fer això als seus fills, que poc se’ls deuen estimar per prendre aquestes decisions…  Aquestes afirmacions culpabilitzen totalment les famílies, sense tenir en compte que les preses de decisions es fan amb la informació que en el moment es disposa. La responsabilitat d’informar-los era dels serveis sanitaris, no en són els primers responsables? Si les famílies haguessin conegut els riscos segurament moltes no haurien decidit posar en risc la salut dels seus fills, no us sembla? Tal com diu l’article, molts tenen estudis superiors.

Els serveis sanitaris, que han permès això, també han rebut crítiques, però menys. Alguna veu de l’àmbit sanitari s’ha alçat a les xarxes dient que per aquelles dates, moltes dones entraven demanant o exigint induccions o cesàries per no perdre els 2500€…

Així doncs… qui és veritablement responsable?

Fins a quin punt pot una dona escollir com ha de néixer el seu fill sense que sigui mèdicament justificable?

Quina informació real i veraç tenien les famílies per prendre una decisió conscient i responsable?

Els parts induïts es provoquen amb oxitocina sintètica i altres fàrmacs, per tant requereixen un ingrés hospitalari per fer-ho. Si un metge no vol, no fa la inducció. I un metge hauria de negar-se en rodó a provocar un part o fer una cesària sense que hi hagi un motiu mèdic de pes. El codi deontològic mèdic indica clarament que:

Artículo 5. 3. La principal lealtad del médico es la que debe a su paciente y la salud de éste debe anteponerse a cualquier otra conveniencia.

Artículo 12. 3. Si el paciente exigiera del médico un procedimiento que éste, por razones científicas o éticas, juzgase inadecuado o inaceptable, el médico, tras informarle debidamente, quedará dispensado de actuar.


Per altra banda, no es pot realitzar un mal ús de les tècniques i intervencions disponibles ni tampoc un mal ús de les instal·lacions dels hospitals, tal com indica la Llei 44/2003 d’ordenació de les professions sanitàries:

Artículo 5. b) Los profesionales tienen el deber de hacer un uso racional de los recursos diagnósticos y terapéuticos a su cargo, tomando en consideración, entre otros, los costes de sus decisiones, y evitando la sobreutilización, la infrautilización y la inadecuada utilización de los mismos.

Tota aquesta història fa palès com de banalitzades tenim intervencions mèdiques com les induccions o les cesàries, sense conèixer realment les implicacions per al nadó i per a la mare. Totes dues tenen riscos que no són gens menyspreables i que fan que siguin intervencions que han de justificar-se mèdicament.

I per què les hem banalitzat?

Potser perquè les tenim massa normalitzades, ja que estem molt acostumades a sentir que li han fet a tal o tal altre…

Potser perquè moltes famoses han presumit de fer-se induccions o cesària per quadrar les seves apretades agendes com si res…

Potser perquè en la sanitat privada s’han «venut» com totalment segures, quan no ho són tant…

Potser perquè a les preparacions al part convencionals no s’acostuma a parlar d’aquestes intervencions mèdiques ni de les seves implicacions aportant tota la informació per a què les dones prenguin les seves pròpies decisions…

Potser perquè ja els va bé que passem ràpid pel paritori, el deixem lliure per la següent sense respectar el temps que necessitem nosaltres i el nostre nadó a fer el nostre propi procés…

No vull dir amb tot això que les induccions o les cesàries siguin indesitjables per definició, sinó que són intervencions que només s’han de fer servir quan cal i no per caprici o per quadrar l’agenda d’algú, ja sigui el metge, la mare o el pare.

El que sí que tinc clar és que res justifica aquesta quantitat d’induccions. Estic totalment convençuda que si els serveis sanitaris responsables haguessin explicat tots els pros i contres, moltes famílies haguessin pres una decisió diferent. D’altres haguessin pres la mateixa decisió però haurien estat prèviament informats i les decisions haurien estat conscients. Per tant, la meva conclusió és que famílies i serveis sanitaris són co-responsables de les decisions: els serveis santaris han de proporcionar tota la informació necessària per a què les famílies prenguin les seves decisions, i les famílies han de poder tenir el temps necessari per contrastar la informació i prendre les seves pròpies decisions. En aquest sentit, una preparació a la maternitat/paternitat conscient i un pla de part ben treballat són fonamentals.

Per últim, vull citar la reivindicació de El Parto Es Nuestro, a la que s’hi suma Dona Llum i així deixa constància en l’abans citat «Informe Néixer en horari laboral»:

«som les dones i els nostres nadons qui assumim els riscos i les conseqüències de programar parts, així com de l’abús de l’oxitocina sintètica i les cesàries programades, sovint sense haver estat degudament informades ni haver donat el consentiment a les intervencions mèdiques esmentades.

El preu que paguem és alt. Els riscos que una inducció mèdica implica per a les mares són un major risc d’hiperestimulació de l’úter, ruptura uterina, part instrumental, cesària i hemorràgia postpart, a més d’una major probabilitat de dificultats amb la lactància materna, depressió i ansietat postpart. Per als nadons, una inducció suposa un major risc de patiment fetal, hipòxia i icterícia neonatal.»

Informe Néixer en horari Laboral. Dona Llum, associació per al part respectat.

Pots llegir què és una inducció al part, com es realitza, quan estan indicades a:

https://www.elpartoesnuestro.es/informacion/parto/inicio-espontaneo-o-induccion

I els riscos per a mare i nadó a: https://www.elpartoesnuestro.es/blog/2012/09/22/induccion-al-parto


BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Comparteix a les Xarxes Socials:

Leave a Reply