Aquest any 2021 el lema de la Setmana Mundial de la lactància materna és “Protegir la lactància materna: una responsabilitat compartida”. És cert que la lactància és una responsabilitat que va molt més allà de la responsabilitat de la mare. Sense el suport de l’entorn i dels professionals de la salut, qualsevol petit problema pot suposar el principi de la fi de la lactància amb tot el que això comporta.

Aquest lema m’ha recordat la primera de les meves dues lactàncies. Va ser bastant desastrosa… I us la vull explicar aquí per a il·lustrar com la falta de formació dels i les sanitàries, el suport basat en mites, la falta d’experiència i d’informació veraç va acabar amb la nostra lactància als tres mesos. La responsabilitat va ser compartida, no tinc dubte.

Primer us explicaré el meu punt de partida, després els primers dies després del part i com vam continuar fins que no vaig poder més. Finalment us deixo alguns consells a manera de “moraleja”. Espero que t’ajudi en alguna cosa veure que ni tot és color de rosa, ni tot és responsabilitat teva.

Aviso que és llarguet..

Pròleg: el meu punt de partida

Jo havia vist a la meva mare alletar als meus germans durant alguns mesos, no era una cosa estranya però que succeïa en intimitat.

La meva mare em va alletar poc temps perquè jo, sobre els tres mesos, pressumptament em quedava amb gana i va haver de passar-se al biberó. Ella va ser víctima del mandat dels “deu minuts cada pit, cada tres hores” i jo com a bebè, també.

Durant la meva infància, vaig veure a altres dones de la meva família alletar i jo mateixa recordo haver jugat a alletar als meus ninos. Durant la meva joventut, no recordo veure a dones alletant a les places, parcs o bars. El pit es converteix en una part del cos sexualitzada, que s’exhibeix o s’amaga.

Durant l’embaràs del meu primer fill, sabia que donaria pit «si podia». Tenia assumit que a vegades no es pot, però no m’havia plantejat ni quant temps el donaria ni com seria, encara que imaginava que una vegada tornés a la feina s’acabaria.

En el curs de preparació al part ens van parlar molt poc de lactància, però en el que més van insistir és que s’alletava unes 8 o 10 vegades al dia i que havia de ser a demanda (alguna cosa així com una condemna), encara que si no podies o no volies alletar no eres ni millor ni pitjor mare. Un discurs una miqueta contradictori basat en el “ja t’apanyaràs, i si no doncs no passa res”.

Em vaig llegir “Un regal per a tota la vida” de Carlos González, cosa que et recomano, i em vaig quedar amb algunes idees, encara que no van tenir sentit del tot fins que no em vaig trobar enmig de l’huracà.

Història de la meva primera lactància

Breument, us explico el naixement del meu fill per a il·lustrar el començament de la lactància. Em poso de part de manera espontània. Tot va bé fins que em posen l’epidural i el part s’alenteix. Dilato fins als 9 cm i, després d’algunes hores, la ginecòloga em diu que el meu bebè “podria estar patint” i que és millor fer cesària. Sobre aquest punt podria parlar llargament perquè a posteriori poso en dubte molts dels procediments que es van dur a terme.

El meu bebè va néixer per cesària, la qual cosa va suposar que no poguéssim fer pell amb pell i ens van tenir separats més de quatre hores. El meu marit va fer pell amb pell amb ell i el va sostenir mentre plorava desesperat fins que per fi em van portar a l’habitació, després de la recuperació. Es va enganxar al pit i es va tranquil·litzar.

El primer dia de vida s’ho va passar molt endormiscat i a penes mamava, però quan ho feia jo veia les estrelles. Les infermeres intentaven despertar-lo però li durava molt poc. Va venir a visitar-me una pediatra i em va forçar a posar-me al nen al pit: “si no mama, no et pujarà la llet” em va dir de mala manera. Quan vaig esclatar a plorar (encara no ho havia fet i tenia molts motius pels que plorar en el dia suposadament més feliç de la meva vida) em va cridar “No ploris!”. Em vaig sentir inútil, culpable, inapropiada, estúpida…

L’estada a l’hospital va durar quatre dies. Durant els dos primers em van aparèixer clivelles en els mugrons perquè el meu fill tenia frenet lingual, però jo no ho sabia. Les infermeres de planta em deien cadascuna una cosa: que no em podia fer servir de xumet, que li posés un per a poder “descansar” i per a “protegir-lo de la mort sobtada”, que fes servir mugroneres i lanolina per a curar les clivelles… En qüestió de quatre dies teníem el pack complet: pit, xumet, mugroneres i, com no, suplement perquè no mamava suficient llet i tenia cetosis…

Jo m’havia adonat que la seva llengua tenia forma de cor i ho vaig comentar amb el meu marit. Resulta que en la revisió amb la pediatra, a la qual jo no hi vaig poder anar per la meva convalescència, ja van veure que el nen tenia frenet però van decidir no tallar-lo i a mi ningú em va dir res… A l’alta sortim amb data per a tallar-ho: l’endemà de l’alta havia de tornar a l’hospital per a la intervenció. Fantàstic.

Com segurament aneu veient, tota una cadena de petits errors van ser la base d’un mal principi. Seguim.

Cap a casa

Durant els quatre dies que vaig ser a l’hospital no vaig sentir la pujada de llet. Aquesta va aparèixer quan ens van donar l’alta, al primer dia d’estar a casa amb una cesària fresca encara i amb tot el caos que suposa. Em vaig despertar amb els pits durs com pedres i inflats com mai. De sobte havia augmentat com tres talles i el dolor m’impedia incorporar-me. No sabia què fer mes que donar pit al nen, però això era un suplici pel dolor de les clivelles, posar-me les mugroneres, preparar biberó… El meu marit m’ajudava amb tota la logística, però psicològicament em preguntava com era possible que fos tan difícil per a mi. Ningú m’havia explicat què fer per a disminuir la ingurgitació.

A més, en el meu cas la pujada de llet va venir acompanyada de vòmits i unes dècimes de febre, just quan havien tallat el frenet del meu bebè i semblava que feia menys mal la lactància.

Això dels vòmits ningú em va saber dir a què es devien. La doctora de capçalera em va receptar un xarop per als vòmits però em va dir que no podia donar el pit mentre el prenia. Jo ho vaig acceptar encantada perquè estava destrossada i feble de tant vomitar, i necessitava un descans per a poder recuperar-me. Després vaig saber que el xarop no sols té un risc baix durant la lactància, sinó que a més és un galactagog, és a dir que s’utilitza per a augmentar la producció de llet… Exacte, un altre desastre.

En urgències em van dir que havia de ser un “virus de quiròfan”, cosa que em va al·lucinar perquè pensava que un quiròfan era el lloc més asèptic del món. Anys després ho vaig comentar amb una llevadora i em va mirar amb cara d’incredulitat: o sigui, que m’havien colat una explicació bastant surrealista, però com ve d’un metge d’urgències doncs te la creus. En urgències em van enviar a casa amb dieta tova i tira.

Així que em tens acabada de parir per cesària amb una cicatriu de banda a banda en el meu ventre, els pits destrossats per les clivelles i la ingurgitación, sense gairebé dormir, vomitant, feble per la dieta tova i prenent medicació per al dolor i per als vòmits que a més augmentava la producció. Això o que em passés un camió de mercaderies per damunt era el mateix. En aquestes circumstàncies, beneït era el biberó…

Quan em vaig recuperar dels vòmits, de les clivelles i va millorar la recuperació de la cesària, vaig decidir que havia de reprendre la lactància amb més ganes perquè sabia que era molt millor per al meu bebè, a més s’havia restret amb la llet artificial i el veia passar-ho malament en evacuar. Vam haver de donar-li una medicació per al restrenyiment. Em sentia culpable per fracassar amb la lactància, com podia ser tan cruel la naturalesa? No m’ho explicava…

En aquest punt, tocava la revisió de la primera setmana (una setmana intensa, eh?). La infermera era “molt amable” amb mi. No somreia per a res i pràcticament em va renyar perquè el nen no havia recuperat el pes de naixement. Enmig del caos que estava vivint, m’ordena que haig de donar-li de mamar cada dues hores sí o si. Cada dues hores? Estàs boja? Què faré, només donar de mamar? Que ens veuria a les 48 hores a veure com anava de pes.

A hores d’ara jo no havia vist encara ni una assessora de lactància (no sabia ni de la seva existència) ni molt menys una infermera consultora de lactància… Més endavant em van parlar del grup de lactància del meu CAP, però l’horari no m’anava massa bé i sortir de casa em semblava encara un esforç titànic, així que el vaig deixar per a més endavant.

Quan comentes amb els teus familiars que el bebè no guanya prou pes, els comentaris que segueixen tenen la millor de les intencions (que el bebè guanyi pes i tu et sentis millor) però van a la jugular de la lactància (“dóna-li biberó que es crien igual de bé, amb tu em va passar el mateix, per a què patir, hi ha dones que no produeixen suficient llet…”) i tu et fies de les dones més grans que tu, perquè han criat diversos fills i tu acabes d’estrenar-te. I encara que has llegit sobre això, et fallen les forces, dubtes de tu i de la teva capacitat per a tirar endavant i només vols dormir i que et cuidin…

Així que, malgrat el suport logístic, et veus obligada a continuar amb el biberó mentre intentes estimular la lactància amb el tirallets. Això sense abandonar encara les mugroneres perquè tens una por atroç a que tornin les clivelles…

Necessito suport…

El dia que em vaig decidir a anar al grup de lactància va ser perquè observava que el meu fill trigava moltíssim a mamar. Podia passar-se una hora enganxat al pit i adormir-se. Per a mi resultava un problema perquè em veia lligada a una butaca o al sofà tot el dia sense fer res més que em resultés plaent. Sortir al carrer era una mena de gimcana perquè havia d’endur-me tots els artefactes per a donar mamar. Si treure el pit en públic em feia vergonya, imagina si a més havia de posar-me mugroneres… Per això evitava sortir, i ho feia només quan el nen havia acabat de mamar, havia fet caca i ja anava ben net i polit. Havien d’alinear-se els astres… La veritat és que aquestes situacions em provocaven bastant ansietat perquè encara em considerava maldestra com per a fer-ho en ple carrer. Necessitava calma i intimitat.

Tornant al grup de lactància. Només puc dir que el dia que vaig anar-hi, el nen es va passar l’estona dormint i no li vaig poder donar de mamar. En una altra ocasió, sí que li vaig poder donar de mamar en el grup i va anar com la seda. Em vaig sentir una miqueta estúpida, com malbaratant un recurs que no necessitava perquè, mira per on, aquell dia la presa va anar meravellosament bé. Casualitat? Imagino que el fet de sentir-me escoltada va ser suficient perquè em relaxés una mica jo, i també el meu bebè.

A partir d’aquí, seguim amb lactància mixta fins als dos mesos més o menys. Jo anava augmentant la producció i disminuint el suplement a poc a poc però estava obsessionada amb el pes del nen perquè augmentava molt poc a poc. T’avanço a que a dia d’avui continua sent un nen prim de deu anys la mar de sa, però en aquell moment em preocupava moltíssim com és lògic.

Als dos mesos i mig aproximadament, va començar la “crisi dels tres mesos”, concepte que jo no coneixia llavors, només veia que el meu bebè plorava més i a més començava a rebutjar el pit. Les àvies, amb la millor de les intencions i per separat, em comentaven que li augmentés el suplement si el nen es quedava amb gana. Entre això i la lentitud en el guany de pes, van augmentar els meus dubtes respecte a la meva capacitat per a alimentar el meu fill. No em semblava just que el meu desig d’alletar passés per davant de les necessitats del meu fill i vaig decidir augmentar el suplement. Això va conduir a un major rebuig del pit, a disminuir la producció i, als tres mesos de vida, l’abandonament definitiu de la lactància.

No vaig poder més. Em sentia esclavitzada per la teta, el biberó, el pes, els comentaris… volia descansar, volia recuperar una certa independència, endur-me el biberó i no pensar en res més… El meu marit em va ajudar en el que va poder i com va poder, perquè ell també era novell, i mai es va ficar ni em va pressionar.

Epíleg

Una vegada abandonada la lactància em vaig sentir alliberada, ja podia gaudir del meu bebè i de la meva maternitat des d’un altre punt de vista. No va haver-hi dol, almenys al principi.

Poc temps després, les meves amigues van tenir bebès i la majoria va tenir lactàncies exitoses i sense massa problemes. Això em va estranyar i em va indignar a parts iguals: Com podia ser que a elles els anés bé i ho gaudissin tant quan per a mi havia estat un suplici? Com podia ser que jo, que intento tenir-ho tot sota control i m’havia preparat m’anés tan malament l’experiència i acabés tan aviat? Aquí va començar el meu dol.

Sentia que havia fracassat, que li havia fallat al meu fill i que m’havia fallat a mi mateixa, que potser hauria d’haver lluitat més, informar-me més,…

Algunes lactàncies de les meves amigues i els seus fills van durar anys. Jo ho veia atònita i vaig començar a analitzar què podia haver anat malament en la nostra lactància. Vaig treure les meves pròpies conclusions i em vaig prometre que la pròxima vegada faria les coses, almenys el que estigués a la meva mà, d’una forma diferent.

Amb el meu segon fill vaig poder gaudir d’una lactància exitosa que va durar dos anys i mig. Vaig aprendre moltíssim i vaig gaudir molt. També van haver-hi entrebancs i problemes, però d’altres tipus. L’experiència acumulada em van empényer a emprendre un nou camí a nivell professional i aquí em tens: psicòloga perinatal i assessora de lactància.

“Lliçó”

El meu relat va succeir fa deu anys però a vegades m’arriben històries que em fan pensar que res ha canviat. Depèn de l’hospital, de l’interès que tinguin en la lactància… Les i els sanitaris no reben formació específica en lactància tret que la busquin pel seu compte, així que no parteixis de la base que si són pediatres, infermeres, auxiliars o ginecòlogues sabran solucionar els teus problemes de lactància.

Et deixo un enllaç a una entrada que vaig escriure fa un temps amb idees per a protegir la vostra lactància i un altre sobre el paper del pare o parella en el desgavell que suposa el postpart.

Evitar una història com la meva és possible! Informa’t ara sobre el NOU CURS DE PREPARACIÓ A LA LACTÀNCIA MATERNA i empodera’t. Pots fer molt per a que la vostra lactància tingui èxit

Desitjo que la vostra lactància estigui millor acompanyada que la meva a tots els nivells. I per a qualsevol dubte o si necessites suport, pots comptar amb mi.